Els valencians i les valencianes han vist com determinades qüestions identitàries eren arraconades en el temps per alguns sectors amb l´excusa de fugir del conflicte. Heus ací la posició de l´Església valentina que no ha volgut aprovar textos litúrgics en valencià, primer perquè no existia una entitat oficial consensuada i després perquè ha demostrat que no tenia realment intenció de fer-ho. El mateix ha passat amb l´aprovació del topònim de la capital autonòmica en la llengua que l´Estatut definix com a pròpia del territori valencià. Sortosament finalment l´espai urbà més referencial tindrà la denominació valenciana, malgrat que els qui mai no obriren el debat amb l´argument de fugir del conflicte, ara desitgen frenar-lo amb l´excusa de quina és la denominació correcta en valencià.
L´expedient administratiu obert genera dos reflexions. La primera es basa en la forma ortogràfica que resulta més apropiada adoptar. La segona és la relativa als elements lingüístics en valencià que poden ajudar a diferenciar el terme referit a esta ciutat del que tracta de la denominació del territori. No s´ha d´oblidar que el nom València ha sigut tradicionalment també el d´un regne.
Pel que fa a l´aspecte toponímic és clar qui té la competencia legal de regular-ne l´ús. La llei diu que l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és l´encarregada de fer-ho. Per tant el govern i l´oposició política han de respectar la llei i assumir els seus informes. S´ha d´escoltar a tots però cal saber a qui s´ha d´acatar. Al llarg dels seus anys d´existència l´AVL ha tingut en compte en les seues actuacions de fer plantejaments que siguen continuadors de la normativa que brolla de les Normes de Castelló de 1932 i alhora incorporar també tot aquell lèxic vigent entre els parlants i de gran tradició històrica que fins ara no era considerat com tocava. En eixe sentit, el dictamen de l´AVL, pel que fa al topònim València, acabarà acceptant en el temps, d´una manera o altra, la tradició més contemporània del terme València i l´ús tradicional per segles dels parlants que ha sigut el de Valéncia. L´accentuació doble no és una novetat en la nostra llengua.
Però, mentrimentres es produïx la fixació polivalent del topònim, cal que la normalització del nom de la capital ajude també a diferenciar la ciutat del territori i de la província. Alguns molt sensatament han proposat que es reconega legalment l´ús de «ciutat de València». Però sens dubte caldria anar més enllà i donar-li cobertura al terme històric que sempre ha qualificat a la capital: el títol de Cap i Casal. És important que eixa denominació que no té traducció literal en castellà siga reconeguda no sols des del diccionari de l´AVL, com ja està, sinó des de la legalitat dels informes toponímics, ja que genera consens, és pràctica i és una manera de fixar un terme històric.
En definitiva, és una fita important que es valencianitze el topònim de la capital, després de tants anys. Alguns s´escaroten perquè s´aprove sols la denominació en una llengua, quan diverses ciutats espanyoles així ho tenen aprovat. Potser tinguen por que posat en un indicador de trànsit puga provocar algun accident o tal vegada temen manifestar que sempre han estat en contra de valencianitzar els llocs valencians. Malgrat tot, la notícia en majúscula ha de ser que per fi València s´escriurà legalment en valencià. De segur que l´AVL trobarà la millor fórmula no sols per a resoldre la realitat d´un accent sinó també per a donar cobertura a un terme tan genuí i tradicional com el de Cap i Casal. La identitat dels pobles comença per recuperar les seues denominacions. Este és un bon pas per a fer-ho real.
