"¡Muera la inteligencia!"

L´autora no és una persona qualsevol, és regidora del Partit Popular a una important ciutat valenciana castellanoparlant i responsable d´educació. Almenys això escriu en la seua descripció a Twitter. És a dir, és una persona amb responsabilitat. Clar que això no vol dir que siga una persona responsable. El Partit Popular ens té acostumats als irresponsables amb certa responsabilitat.

Deixant de banda l´existència o inexistència d´un suposat dret a no rebre l´ensenyament d´un idioma, volia centrar-me en algunes de les coses que, a parer meu, realment pretenia transmetre l´autora de la piulada. La primera cosa: no vull que m´ensenyen un idioma, tinc dret a què no me l´ensenyen. Em sembla terrible que algú puga exigir que no li ensenyen alguna matèria, però és més esfereïdor encara si es tracta d´una llengua, com si aquesta fóra la de Mordor, la qual ni tan sols Gandalf gosa pronunciar. La dona s´arrogava el dret a perseverar analfabeta, ignorant i illetrada en una llengua i la segona cosa que exigia amb la piulada era que tots els castellanoparlants continuaren essent igual d´analfabets, ignorants i illetrats en la mateixa com ella.

Obviant que es tracta del valencià, la frase de la regidora „presumisc que àgrafa en valencià, però orgullosa de ser-ho„ és brutal, terrible. Per una banda, per la càrrega d´ignorància que deixa palesa, i per una altra, per la de mala fe, que no fa falta que es moleste en amagar. Vantar-se de voler continuar essent ignorant en alguna cosa i, a més, exigir-ho com un dret, és difícil d´entendre per a les persones que pensem que no aprendre un idioma et fa una miqueta més menut i insignificant en un món cada vegada més global i interconnectat. Aprendre un idioma, per contra, et fa més gran, et permet comprendre les coses d´una altra manera, perquè hi ha tantes maneres de veure i percebre el món com llengües es parlen.

Cada idioma és una concepció distinta de la realitat que ens envolta i, per tant, com més idiomes parlem, més humans som. O millor dit, més humanitzats esdevenim. Perquè parlar idiomes és entendre a l´altre, siga al teu veí o a un estranger que ve de vacances. Et permet copsar el món de la manera que altres ho fan. Però mantindre´t aïllat d´un idioma et fa més fàcil romandre monolític en els teus propis prejudicis, se´t fa més fàcil no qüestionar-los. En definitiva, no aprendre una llengua et fa més fàcil no posar-te en lloc d´altri. Efectivament, com diu la regidora les llengües es parlen. Si se n´aprenen.

La tercera cosa que la regidora volia transmetre amb la seua piulada era la intenció de voler perpetuar una part de la població valenciana aïllada de l´altra. El Partit Popular, partit radical i extremista com pocs hi ha en l´espectre polític, utilitza la llengua de tots els valencians (sí, de tots, perquè el valencià és la llengua de tots els valencians, inclús dels que no la parlen) per enfrontar i dividir el poble valencià. L´objectiu és mantindre la meitat de la població refractària a la llengua de l´altra meitat. I sols per interès polític. El mitjà és mantenir un conflicte latent per atiar-lo quan els convinga. Això és extremadament perillós, però el Partit Popular ens hi té acostumats. El PP es mou per interessos purament partidaris, no els guia en la seua acció política l´interès suprem que no és un altre que l´avanç del poble valencià. I allò curiós és que, almenys en el meu cas, de família paterna castellanoparlant d´Els Serrans, mai he vist eixe sentiment antivalencià que traspua la regidora supose que indocta en valencià però ufanosa de ser-ho. Al contrari, ells són valencians, se senten valencians, i no poques vegades lamenten no haver tingut l´oportunitat d´aprendre el valencià.

Moltes vegades oblidem el fort sentiment de valencianitat que hi ha en unes quantes comarques castellanoparlants de València, i això fa que persones com la regidora supose que profana en valencià però feliç de ser-ho, puguen campar desfermats, sense subjecció, en el món de la política promovent l´enfrontament i difonent perillosíssims missatges impunement. Personatges com aquest són tremendament perillosos en política i en extrem nefastos per a un poble, per a una col·lectivitat. No els importa atiar l´enfrontament si amb això satisfan els seus objectius polítics. Són polítics per als quals els mitjans no importen, si permeten satisfer una finalitat. I la finalitat en aquest cas és entrebancar la recuperació del valencià perquè, en la seua lògica, això perjudica el castellà i perjudica la nació que verament defensen, l´espanyola.

Enguany fa 80 anys del fracassat colp d´Estat que va provocar la guerra civil i la caiguda del règim republicà. A l´octubre de 1936 va succeir un episodi, conegut a bastament, però que crec que és adient recordar-lo. El dia 12, el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, va presidir l´acte del Día de la Raza que es va fer en el Paranimf d´aquella. Hi eren presents, a més, el bisbe de Salamanca, Enrique Plá y Deniel, el governador civil de Salamanca, Carmen Polo i el fundador de la Legió, Millán Astray. Aquest és el que va proferir el lamentable crit de «¡Muera la inteligencia!» com a resposta al parlament d´Unamuno. Millán Astray va morir fa molt de temps, però el seu esperit es manté viu i, prou sovint, apareix algun petit polític, insignificant polític, que l´emula actualitzant el missatge, però sols l´embolcall, perquè el contingut és el mateix. I desprén la mateixa ferum. «Los castellanoparlantes no queremos quedarnos sin el derecho a la exención del valenciano» és la versió en Twitter de 2016 del «¡Muera la inteligencia!» de Salamanca de 1936.