L ´arribada al poder d´un nou govern valencià ha suposat la major reivindicació del deute històric. Ara, quan este Consell té un any de gestió, i amb motiu d´una certa entesa entre els grups parlamentaris popular i el català conservador, és un bon moment per plantejar-se si eixa actitud dels governants valencians està més prop del victimisme o o se situa al costat de la lluita contra la marginació. El primer que cal tindre en compte és la diferència entre la marginació i el victimisme. La marginació és una condició adquirida en el temps i producte d´una insolidaritat consentida o imposada. Contràriament, el victimisme és una estratègia cridanera que pot arribar a ser més eficaç a curt termini. La primera demana que s´administre millor i de forma equilibrada els recursos. La segona sols es contenta amb la millora de la situació personal de qui la practica.
És important que els ciutadans i les ciutadanes reconeguen en el context actual si l´actitud del Govern valencià actual ve de lluny o és sols una estratègia política. En este cas el camí de la història pot ajudar a reconéixer-ho. Potser arribar fins a l´abolició dels Furs sembla endarrerir-se massa en el temps. Però el fet que la justícia encara hui s´empare en la derogació d´eixa llei per a rebutjar l´aplicació del dret foral valencià significa que eixe fet no es pot oblidar. Suposa que tot i ser l´autonomia valenciana una part de l´Estat encara viu oblidada. Ho va ser quan per l´esclafit de la guerra es quedà sense el reconeixement d´un estatut ni de la condició d´autonomia històrica. Ho va ser quan tot i tindre els ingredients constitucionals necessaris per promulgar-se per la via autonòmica de primera no ho fou per la negativa de les forces polítiques majoritàries a acceptar-ho. Es comprova, per tant, que l´evolució valenciana des de 1707 té una constant compartida: la passibilitat dels governs davant la realitat valenciana.
Els valencians i les valencianes és clar que poden cansar-se de sentir que els diguen que són marginats. Però, abans de fer-ho, és important que reflexionen, mirant el present i també el passat, des de dos interrogants: com pot ser que una candidatura valenciana no siga reconeguda en el Congrés dels Diputats i una catalana sí, malgrat tindre menys elements legals que ho justifiquen? Com potser que un poble com el valencià no tinga dret foral i altres autonomies sí? De estes dos preguntes es desprén que si el victimisme és oportunisme d´un moment i l´intent de ser més que els altres, el cas valencià no és el d´una víctima sinó el d´un marginat. Si a algú li queda algun dubte, estos dies un govern que clama per la independència, com el català, acaba de vore ateses les seues demandes per a millorar les condicions del deute i la solvència econòmica mentrimentres el consell valencià quedarà a expenses dels desitjos que cada mes tinga el govern. Eixa és la diferència entre el victimisme i la marginació. El primer aprofita la situació del moment per a traure interés. El segon busca solucions per a acabar amb una problemàtica històrica i es proclama solidari.
En definitiva, si algú tenia dubtes o no sabia si la reivindicació del Govern valencià era victimista o manifestava la marginalitat valenciana per damunt d´aspectes partidistes, l´actual context polític espanyol li dóna arguments per a entendre on està la víctima i on es troba la marginalitat. Tanmateix no és prou amb dir-ho sinó que cal comunicar-ho bé. Si la lluita contra la marginació sols és vista com una actitud victimista fracassarà, no serà escoltada ni tindrà futur. En les mans del govern està que el fet de ser marginat no és confonga amb el de ser víctima. Escoltar i repensar és de savis.
