Crònica d´un colp de mà anunciat

Aquell gran guinyol tenia, tanmateix, quelcom de deja vu. Ja les dos eleccions generals que portem a sobre enguany van deixar palés (com jo mateix vaig exposar en articles anteriors) que, d´ençà d´aquells comicis, no bastaria fer esment a actituds, a filies i fòbies entre candidats i a maniobres estratègies de partit i programes electorals reduïts al binomi esquerres/dretes. Caldrà afegir-hi la variable territorial i presentar eixe binomi en el context dels seus respectius territoris; en especial, si es tracta de Catalunya i el País Basc (Navarra, inclosa) i, en menor mesura, del nostre país i de Galícia. Les accions a prendre pels colpistes i la resolució del contenciós no foren previstes per la legislació espanyola, que mai no podrà preveure la miríade de circumstàncies que la vida i el temps comporten.

Això mateix passa amb tot document que, com la constitució espanyola o la de Weimar (perfecta, des del punt de vista formal), no albiraren que la realitat és sempre més rica que la llei, més polifacètica i plural que qualsevol constitució o corpus legislatiu. Absurd és, per tant, considerar la Constitució Espanyola i, encara més els reglaments del PSOE, com textos normatius davallats d´algun cel inefable per a guia de navegants perplexos. Així és, malgrat que la història s´encabote a oferir-nos pautes de convivència que tenen els seus orígens en circumstàncies antigues i ben arrelades.

La gresca socialista de la qual hem estat espectadors televisius ha reblat el patró present tot al llarg dels recents processos electorals: el fet que hi ha dos Espanyes difícilment conciliables i que una d´elles, al seu parer, ha de convertir-se necessàriament en vencedora. Tenim, doncs, d´una banda, l´Espanya interior, hereua de la Corona de Castella, i de l´altra, la perifèria ibèrica que és hereua, al seu torn, de l´antiga Corona d´Aragó, i també aquella Bascònia de llibertats anyenques i furs propis; una Espanya, per tant, intransigent, ferrenyament unitària i poc amiga de pactes, i unes Espanyes plurinacionals, de tradició pluriestatal i pactista. Es tracta d´un esquema que ja va detectar l´historiador tunisià Ibn Khaldún en el segle XII: l´etern conflicte entre els pobles marítims, oberts a l´intercanvi civilitzador, i els berebers de les amples i magres terres interiors; uns berebers del segle XII que, al llarg dels segles, han pres figures diverses: aquella de la soldadesca barroca del comte duc d´Olivares o aquella altra més recent dels harkis rifenys i els legionaris de Millán Astray.

No és per atzar que Balears i Catalunya hagen optat pel no a Rajoy i al nacionalisme centralista que els retreia haver pactat „o, simplement, tindre intenció de, dialogar quan escaiguera„ amb nacionalistes perifèrics; que els catalans i baleàrics hagen dit no és no, a despit dels llamps, les malediccions i les multes amb que els amenaça l´avinagrada gestora que presideix el vinagrós Javier Fernández. Eixe va ser l´esquama de la Guerra de Successió Espanyola, de resultes de la qual el principat Catalunya i els regnes de València i de Mallorques perderen les seus llibertats històriques. Això ha sigut, en realitat, el que va impedir la investidura de Rajoy i que aquest formara govern fins a hores d´ara. Eixes han sigut les línies roges traçades pel PP i Ciudadanos i que deixaven fora a uns nacionalismes perifèrics que són, per a ells, els vertaders i únics enemics de la sacrosanta pàtria una, més enllà dels desencontres económics i socials.

I què feia mentrestant Ximo Puig? Fer costat amb el centralisme que ofega els valencians econòmica, social i culturalment, amb el PP de Rajoy, amb un PSOE profundament arrelat en la idea d`estat que se sol tindre tant a Ferraz com a Gènova? Ho feia, el nostre president, per convicció pròpia, per a ofrenar renovades glòries a Espanya, per traïdoria maliciosa devers els seus socis de govern a València, per interessos personals o per una meditada estratègia de partit i tot pensant en allò que, al seu parer, pot ser millor per al país que presideix? Ho féu per tal que nosaltres els valencians jugàrem „com en diuen els catalans i com jo mateix vaig propugnar fa tres dècades„ a «la puta i la Ramoneta» a fi de traure profit de tiris i troians quan les aigües baixen tèrboles? El temps ens ho aclarirà... espere.

Hom podria dir que el conflicte que enfrontà austriacistes i borbònics als camps d´Almansa en 1707 (o durant el setge de Barcelona en 1714) és encara viu; rau, més o menys amagat, en la medul·la de la nostra ànima col·lectiva. Per tal de conjurar-lo, caldria revisar els Decrets de Nova Planta i la tasca legislativa de totes les monarquies que han ocupat el tron de Madrid des de 1714, així com les constitucions liberals dels segles XIX i XX, i començar a bastir l´edifici institucional hispànic sobre noves i més nostrades bases. La pau, llavors, serà per ventura possible, tant a escala territorial com en l´interior dels partits polítics en lliça... si no hem arribat massa tard per a redreçar les coses. S.M. el rei Felip VI, descendent directe d´aquell Felip V que penja cap per avall al museu de Xàtiva, és persona intel·ligent, culta, discreta i sensata; potser el millor monarca que les Espanyes han tingut des del temps de Carles III de Borbó.

Potser qui estiguera en situació de fer-ho li podria recordar ara i adés que, si ell mateix és un Borbó de soca-rel, la mare i l´avia del primer Borbó hispànic pertanyien a la Casada d´Austria; que podria ser una mica ser més maulet i bastant menys botifler; més català, valencià, baleàric o basc i no tan madrileny. Solament així podria per ventura convertir-se en benvolgut rei de totes les Espanyes. Quelcom semblant cabria aconsellar als partits nacionalistes espanyols (el PP, el PSOE, Ciutadans i Esquerra Unida, entre altres): «No tanta Espanya Una i més Espanyes plurals». Això o que tot se´n vaja tot en orris..., com està succeint ja al País Basc i, sobretot, a Catalunya, on es molt posssible que s´haja arribat al punt de no retorn per obra i gràcia de la intransigència unitarista espanyola.