Com és Tots Sants, resumiré els últims esdeveniments amb epitafis. Comence pel sortidor d´exabruptes intercanviats al debat d´investidura que presagien una legislatura bronca, i per tant li ve a pèl la inscripció sepulcral de Frank Sinatra: «El millor encara ha d´arribar». Ah, i si els autors volen ara llevar-li ferro a l´assumpte fent-ne broma mansa, que s´obliden. No estan dotats per a la ironia fina, i pot sortir-los un lapidari «no us guarde cap rancúnia, fills de la gran puta», que és l´epitafi de Lenny Bruce, però evoca un bar de carretera a les tres de la matinada.

Un epitafi és també el millor recurs per descriure la renúncia a l´escó de Pedro Sánchez. Els seus principals enemics, que en política sempre són els companys de partit, li han dedicat el d´Alfred Hitchcock: «Això és el que li passa als xics dolents». Però després d´entrevistar-lo Jordi Évole en Salvados, trabuque els vocables amb què Víctor Hugo sintetitza el pas per la vida («respira, aspira y expira») i dic: Expira, respira i aspira; que, més que un epitafi, és un eslògan.

Quant al nou president, en lloc d´un epitafi mereix un acudit. Així que he triat tres adjectius elogiosos que li ha dedicat Francisco Marhuenda i he refet una vella humorada: Un home va al cementeri de la Moncloa i llig l´epitafi «Ací descansa un polític pacient, un ciutadà honrat i una persona bona». Ostres! „que diria Roberto Alcázar dirigint-se a Pedrín„, en un mateix nínxol han soterrat tres homes junts!.

I per concloure, l´epitafi del PSPV redactat per Isabel Bonig a les Corts exhibint un cartell amb el text «abstenció, gràcies». Ara només cal maquillar el mort „vendre l´abstenció com esperança de salvació„ i ordenar el soterrat. Portaran la taüt els valencians que votaren abstenció al Comitè Federal, i cantaran les absoltes els sis diputats que s´abstingueren al Congrés mentre redactaven el propi epitafi: «Que nos quiten lo ´bailao´» com diuen per allà. O «que em vinguen darrere amb el flabiol sonant», com diem per ací.