El 25 de novembre i des de 1999 se commemora el Dia Internacional de la Eliminació de la Violència contra la Dona. Eixe és el nom que li va donar l´ONU. Com cada any institucions, organitzacions i persones ho recordarem de moltes i ben variades maneres. Cada any, afortunadament, se sumen noves i encertades iniciatives, per a sensibilitzar contra este fenomen que ens maltracta i assassina a les dones, pel simple fet de ser-ho.

Entre eixes noves iniciatives enguany podem trobar la de Caixa Ontinyent que ha convocat un concurs de hastags. Utilitzarà el que resulte elegit a les seues xarxes socials en la campanya que faran al voltant del 25 de novembre. No esta gens malament si tenim en compte que és la primera entitat financera que s´implica en un tema tant sagnant com este. I des d´ací vull fer-los aplegar la meua felicitació sincera per haver donat este pas, perquè amb iniciatives com estes ens demostren que a eixa entitat el negoci, no sempre és el primer. Esperem que hagen obert la porta i que l´any vinent siguen més les entitats financeres que se sumen a la lluita contra totes les violències que patim les dones i les xiquetes.

Dit açò, hi ha un tema que em preocupa molt. El tema de les víctimes supervivents. Recordem les dones assassinades i des del dolor recordem els noms i els cognoms. Recordem també els noms de les criatures assassinades pels seus pares. Però, malauradament en massa ocasions les dones supervivents que han aconseguit eixir-se´n d´eixe infern queden a l´oblit.

És com si se les negara, com si al no estar mortes no foren víctimes de primer ordre. I es una injustícia. Tenen la vida trencada pel dolor i també per la por. Els drets que per a elles contempla la Llei Orgànica 1/2004 sobre Mesures de Protecció Integral contra La Violència de Gènere no s´acompleixen per falta de recursos econòmics. En massa casos no s´ha format, com cal, a tots els agents que participen en estos casos. I només són dos exemples.

No podem perdre de vista que les víctimes d´estos delictes tenen unes particularitats molt específiques i que se les ha de tractar, també, de forma específica per la seua especial vulnerabilitat. I no s´està fent. A estes víctimes supervivents se les torna a revictimitzar amb la falta de recursos, amb informes que són elaborats sense formació específica en este tema i, en massa casos, amb prejudicis. I a més, des d´algunes instàncies se´ls qüestiona fins i tot la seua pròpia història, el seu propi patiment, la seua pròpia veu de dona que viscut eixe tipus de violències.

En preocupa, i molt, esta falta de sensibilitat amb les dones víctimes supervivents de les violències masclistes pel seu abandó institucional en massa aspectes, i des d´este espai demane una reflexió al voltant d´elles i de les seues situacions. I ho demane obertament a tohom perquè, afortunadament, elles estan vives. Elles, encara que trencades, encara tenen veu pròpia. Escoltem-la com cal.