Els forts xafen els dèbils, així és com funciona això", diu Gordon Gekko, el tauró de les finances que interpreta Michael Douglas en la pel·lícula «Wall Street». La frase podria aplicar-se perfectament a les clàusules sòl que els bancs espanyols cobraven de més en les hipoteques. I és que qualsevol dia ens cobraran fins i tot per tossir en una sucursal. I serà legal. Que per què, pregunta vostè? Perquè la Justícia és lenta i quan resolga sobre l´abús seran tants els diners a tornar que la devolució s´aplicarà sense efectes retroactius per tal de «protegir l´estabilitat del sistema financer», tal com va fallar „mai dels mais un vocable tan adient com aquest„ el Tribunal Suprem (al que caldria llevar-li l´adjectiu de «Suprem», ja que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea l´ha desautoritzat pronunciant-se a favor de la retroactivitat).

Les clàusules sòl posen de relleu l´asimetria de poder que separa al creditor del deutor. Com en les preferents, la transparència dels contractes és tan perfecta que ningú no la veu, derivant en il·lícits que demostren que les autoritats monetàries no són prou diligents. I si no ho han sigut en el passat, qui ens assegura que ho són en el present? Així que la desconfiança en la banca comença a formar part del nostre ADN, puix el menú d´enganys cada dia és més variat i sofisticat. No sé vostès, però jo és xocar-li la mà a un banquer i contar-me els dits tot seguit.

Els bancs, com els il·lusionistes, basen l´èxit dels seus trucs en la nostra incapacitat per veure allò que passa davant els nostres nassos; ja que sabem que ens enganyen „com el mag que amb un xerrac simula tallar una xica per la mitat„, però ens fem la il·lusió que no és així. Tot i que guarden més trucs que el barret de Tamariz. Tot i que en fan una rere l´altra. Tot i que n´han fet de tots els colors. Tot i que en la lletra menuda comparteixen la proclama de Gordon Gekko: «la cobdícia és bona». No veiem que es facen esforços per evitar-ho. Més del mateix, i amb els mateixos.