El passat 19 de desembre, hi va haver un debat molt interessant a l´Octubre CCC. L´ocasió la va donar la projecció del documental L'autodeterminació damunt la taula, dirigit per Pere Sánchez, realitzat per Carlos Sanchiz Rodríguez i editat per Alberto Andreu. En aquest treball una sèrie de persones expertes parlen de la raó del dret d´autodeterminació i de la seva aplicació pràctica en casos recents com Kosovo, Crimea o Escòcia, i de la relació que poden tenir amb casos potencials com Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià.

Després de la projecció del documental, va tenir lloc un important debat presentat i moderat per Bartomeu Rosselló, president del Cercle Mallorquí de Negocis, entitat promotora del documental i de la seva presentació a València. Hi van participar Andrés Boix, professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, el jutge i senador per ERC Santiago Vidal i Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Tant al llarg del documental com en el posterior debat van anar apareixent conceptes i interrogants, des de la definició que fa la Carta de les Nacions Unides sobre el Dret d´Autodeterminació com a eina per prevenir conflictes i garantir la pau entre els pobles, fins als tipus d'Estat que voldrien construir als seus territoris les persones i entitats que el reivindiquen, així com quines creuen que són les passes a seguir per aconseguir-lo. També es va discutir sobre si aquest dret és o no aplicable en cap dels territoris de l'Estat espanyol o dins el marc jurídic de la Unió Europea. Altres temes que també van sorgir versaven sobre si prevaldrà el Dret a l´Autodeterminació sobre el principi d'integritat territorial o si és un dret reservat i ja aplicat a les antigues colònies o s'ha de continuar desenvolupant en funció dels casos que van apareixent

Dos temes, però, em van semblar centrals. El primer va ser quan arran la intervenció d´Albert Pont es va explicar com davant els processos secessionistes els estats d´arrels democràtics i de pràctiques flexibles tenen capacitat de negociar la secessió, acordar les formes i els ritmes, repartir els actius i els passius i entrar en una nova etapa de relacions amb el nou Estat emergent. Per contra els estats de poca tradició democràtica i de practiques rígides tenen una tendència contraria a la negociació i acaben sovint implosionant. Entre els primers hi trobaríem el Canada i el Regne Unit i entre els segons l´antiga URSS „que prèviament havia segut el primer estat en reconèixer el Dret d´Autodeterminació„ i sembla evident que també pot ser el cas del Regne d´Espanya.

Aquest tema ens porta al segon que vull destacar. Caldria pensar que, més enllà de l´opinió que puguem tenir sobre aquesta qüestió i de l´hipotètic resultat, Catalunya i el Regne d´Espanya estan abocats a un procés secessionista. Així ho preveuen els grans mitjans de comunicació a nivell internacional1, i també sembla prou evident que ja està a l´ordre del dia dels parlaments i cancelleries del nostre entorn2.

Un procés que hui per hui i per les característiques de rigidesa i poca tradició democràtica portaria l´Estat espanyol a una situació de gran risc d´implosió. Tot i que en política sol ser l´espai on més fàcils són els canvis d´opinió, tant el darrer discurs de Felipe VI de la nit de Nadal com les recents resolucions del Tribunal Constitucional espanyol i un munt de declaracions polítiques, reafirmen eixe tarannà rígid i que exclou la negociació característic de l'Estat espanyol.

I si això es produeix, què farem des del País Valencià estant? Hi ha algun estament, institució, entitat, organització o simplement persones que estiguen estudiant o avaluant què fer si eixe escenari es compleix? Un escenari d´eixes característiques certament implica riscos, però és possible que també oferisca oportunitats. El Govern ha previst res en aquest sentit? I les Corts o les entitats empresarials, sindicals, socials o polítiques? Continuarem amagant el cap o simplement (com es va verbalitzar al debat) continuarem desitjant que el fet no es produisca entre d´altres raons perquè ens quedaríem sols davant d´una Espanya que no convenç ni qui no la qüestiona?

A les acaballes del debat vaig fer una crida a la "intel·ligència" del País Valencià per pensar la possibilitat d´aquest escenari. Ara ho faig en aquestes línies.