Desvergonyits

No sé com qualificar-los. O sí, però hauria de dir una paraulota perquè sona massa suau titllar de pocavergonyes els dirigents del PP imputats en Gürtel, que s´han pagat l´advocat amb diners públics. Al valencià li falten sinònims amb major càrrega ofensiva per definir aquest procedir, ja que «poca» vergonya seria tindre´n, i aquests individus no en tenen gens ni miqueta (en això, l´equivalent castellà és més rotund: sinvergüenzas, és a dir, desvergonyits del tot). Dir pocavergonyes és a penes un eufemisme que edulcora una realitat indigna.

Més enllà de requerir al Tribunal de Comptes que investigue si és legal pagar la defensa d´aquests guilopos amb les subvencions als grups parlamentaris, el que hi subjeu és un conflicte entre justícia i legalitat. Fins i tot en el cas que la pràctica denunciada fóra legal, seria il·legítima perquè malva el sistema de valors d´una societat justa. No tot allò que és legal és just, i al revés. Justícia i legalitat són coses diferents. La legalitat no deu ser la clau que obri la porta a la immoralitat. Seria una legalitat degradada; qüestionable i qüestionada; la legalització descarada de la corrupció. No descobrisc la pólvora: Kant ja va suggerir la diferència entre la legalitat i la moralitat d´una acció. Cal tindre´ls ben grossos, doncs, per a què aquells que t´han empobrit, et fiquen després la mà en la butxaca per pagar-se una defensa que costa un colló de mico.

Aquesta peperada em recorda l´acudit que em van contar durant el corralito argentí: «Els que et roben la cartera o el mòbil són lladres. Els que et roben els estalvis „jo afegiria ara: la pensió (congelant-la), la salut (retallant prestacions) i el poder adquisitiu (incrementant impostos)„ són polítics. Els lladres et trien a tu, els polítics els triem nosaltres». A les Espanyes, a més, si aquests polítics són jutjats, els costos de l´advocat els paga l´erari públic. Clar que, no sé per què m´estranye, quan tenim un president que envia SMS a un delinqüent.