La sort de viure en un país democràtic és que un dels seus fonaments és l´Estat de Dret. Eixe és el cas d´Espanya. No obstant això, a voltes hi ha una desconnexió entre el que sent la població i l´aplicació de la justícia realitzada en nom del poble. Estos dies hi ha hagut dos casos que han sembrat el desconcert en la societat i que han suposat que s´entenga una miqueta menys eixe principi. El primer és el fet que una expresidenta de les Corts jutjada no meresca anar a presó fins que dictamine el Tribunal Suprem. El segon està marcat per l´abús del càrrec del marit d´una infanta i que ella consentira eixa actitud amb la seua firma. Ningú no pot discutir els mecanismes aplicats pels òrgans judicials ni la legalitat de les resolucions. Però la realitat és que al poble pla, de qui brolla la justícia administrada, li costa entendre algunes legalitats. Una situació que ben bé mereix una reflexió.

Hi ha un principi que la ciutadania percep de seguida. Els òrgans judicials condemnen davant l´incompliment de la llei. Esta ho coneix perfectament per totes aquelles vegades en les quals alguna de les seues infraccions són castigades amb celeritat. Un càrrec polític o un personatge públic sembla, almenys des de l´exterior, que tarda més a ser jutjat. Passen anys fins que se sentencia. A més, quan arriba el moment, les fiances i les ràpides redempcions fan que els castigs no ho siguen tant. Eixa percepció es té quan es comprova que una consellera, malgrat demanar-ho el ministeri fiscal, no comença a complir una sentència perquè es preferix que siga ratificada pel Tribunal Suprem. El mateix se sent quan un reial matrimoni que compartix empreses lucrades de forma poc legal no és solidari a l´hora de ser-li imposada una pena. La correcció d´eixa acció no lleva perquè siga percebuda de manera negativa. Per tant, alguna cosa passa quan s´allunya la voluntat de la ciutadania de la gestió de la justícia. La legalitat està massa desconnectada de la sobirania popular.

En tot este tema hi ha un segon aspecte que és important esmentar. Les absolucions, a voltes, generen unes reaccions per part dels presumptes acusats que millor seria que no es produïren. De seguida, quan una sentència resulta favorable a un personatge públic, clama als quatre vents que qui li paga la persecució a la qual ha estat sotmés durant un procés judicial. Tal vegada no vol recordar que ser absolt va més enllà del qualificatiu d´innocent. Significa també, en alguns casos, que les proves no demostren uns fets. No s´ha d´oblidar que un jutge no cita en una causa a una persona com a presumpta causant d´un mal si no té suficients raonaments per a fer-ho.

En resum, estos últims dies entre la ciutadania s´ha tingut una sensació agridolça. De segur que jutges, magistrats i la resta del funcionariat han actuat bé i han aplicat correctament el mandat de la llei. Però la sobirania popular, representada pel poder judicial, no està majoritàriament contenta del que ha passat. Es pregunta on està la justícia. Alguna cosa cal fer perquè realment els ciutadans i les ciutadanes no arriben a pensar que el sistema judicial no tracta a tots i a totes de la mateixa manera. S´ha de confiar que d´estos exemples judicials, desmoralitzadors per a la societat, i dels que queden per vindre es puga dependre. En definitiva, cal fer que la justícia no sols siga justa sinó que a més ho parega.