Taques roges esguiten el calendari en cada full, en cada estació de l'any. Són la marca de commemoracions i celebracions, encertades en uns casos i desafortunades en d'altres. Ara fa cinc anys que el mes de febrer, encara que breu, es presentà intens i quedà assenyalat no precisament amb tinta vermella. Si la climatologia ens sorprén amb desobediències diverses, en ple hivern tragué el cap la Primavera Valenciana, tacada també de roja sang. Si capritxosa i furiosa es rebel·la la natura, més violenta, gratuïta i injustificada fou la repressió policial que recorregué els carrers valencians davant la perplexitat d'aquell jove alumnat de l'IES Lluís Vives, que es limità a exigir el que és just: que els centres foren espais condicionats on no passar fred, que deutes propiciats pel govern els asfixiaren, que les beques de llibres, de transport i menjador enganyaren estómacs i ments, que les baixes del professorat no es cobriren, que els furtaren sou...

Si bé el pas de la justícia és inexorable i lent, el record ha de quedar gravat en ments i pupil·les. Tota reivindicació, tota agressió, tota impunitat, tota mesura antisocial, tota burla als drets humans ha de tenir resposta al carrer i a les institucions. Si el govern és sord o s'ho fa, cridarem més i més fort; si és cec o gira el cap, escriurem amb lletres grans i clares. Si no volen escoltar ni llegir, deixe'ns amb llibertat i respecte que ho fem nosaltres: potser així les primaveres valencianes i d'arreu del món floriran sense cap espina que ferisca les nostres dignitats. Cinc anys han passat des d'aquella repressió brutal contra el col·lectiu d'estudiants i no ho podem ni hem d'oblidar. La seua raó és la de totes i tots. I no es tracta de cap ideal irrealitzable ni de cap obstinació. Utopia? Tossuderia? Potser la tenacitat done pas a una societat ideal, justa.

La primavera s'avançà en aquell fred mes de febrer del 2012 i encara plana ací i allà amb escopinades, detencions il·legals i, sobretot, intimidacions a la llibertat d'expressió i a la necessitat de reivindicar qualsevol retallada de drets. La negació a l'amnèsia ens obliga a recordar aquell mes de febrer valencià perquè ens encoratge a denunciar les agressions a les llibertats i a les raons i perquè els calendaris no queden mai ratllats per regressions polítiques i socials. Mentre els drets socials trontollen, mentre la impunitat obvie els lladres corruptes, mentre el país dessagna, mentre la inversió en educació siga anorèxica, mentre la sanitat caiga més i més malalta, mentre els desnonaments gelen la pell, la protesta s'instal·larà als carrer encara que les mans poderoses asfixien, traguen porres o vessen sang.