Robatoris al camp

Des que Esquilache va prohibir les capes llargues al Madrid del segle XVIII perquè no s´amagaren armes a la cintura, hem anat perdent llibertats en nom de la seguretat. Apel·lant a la segona s´han retallat les primeres. I trencat l´equilibri, més que la seguretat, el que perillen són les llibertats. L´orwellització de la societat ha esdevingut una realitat incòmoda que ens vigila i controla fent carn la profecia de Benjamin Franklin: «Els que renuncien a la llibertat per la seguretat no tindran ni una cosa ni l´altra».

I en eixes estem. Amb menys llibertats i amb més inseguretat. Pregunteu, sinó, als tuiters que ni poden fer ja acudits sobre dictadors com Carrero Blanco. I pregunteu també als llauradors valencians que, davant el robatori de collites senceres sense que les autoritats hi posen remei, en lloc de denunciar els furts ocupen eixe temps resant-li a la Marededéu de la Bona Sort o posant-li un ciri a la de l´Esperança (no, aquesta Verge no, que només es dedica a protegir toreros), perquè faça el miracle que els lladres canvien de recorregut i no passen pels seus bancals a l´hora de consumar els lladronicis.

Els robatoris al camp són l´arruga que cap cirurgià estètica del govern ha pogut fer desaparèixer. Que el delegat del Govern inste els agricultors a denunciar els furts, i tot seguit admeta la poca esperança que hi ha de recuperar el robat, és una declaració d´impotència; i si ell ho reconeix, qui sóc jo per portar-li la contrària? Sabem que roben perquè troben compradors, i que el robat es ven a les botigues de les ciutats. Llavors, per què no acaben amb eixa plaga? I per què un tuit és més castigat que robar mig terme? Cap resposta.

Però els silencis parlen; puix, com les camises cenyides, no amaguen mitxelins d´incoherència, sinó que els ressalten. El problema, doncs, no és de recursos, sinó de prioritats. No calen més policies ni guàrdies civils. Només cal que posen el mateix interès en atrapar aquests lladres que en denunciar tuiters i rapers.