CJC: més pena que glòria

En l´imaginari social existeix la idea que el Consell Jurídic Consultiu (CJC) valencià és un òrgan format per juristes de reconegut prestigi. Eixa és la lletra i l´esperit de la llei, però res més volàtil que una norma que regula la designació de persones en institucions que són vistes com uns arbres de Nadal, dels quals pengen sinecures i canongies. I com que per obtindre´n alguna no és rellevant allò que coneixes, sinó a qui coneixes, feta la llei, feta la trampa: en lloc de complir la llei, es busca la manera de burlar-la, raó per la qual al CJC abunden els amiguets del poder i escassegen els juristes que s´han distingit en el camp del Dret o que han destacat en l´exercici professional.

El PP, que ha controlat el CJC des que se creà, ha malvat aquest òrgan que, pel que fa a alguns dictàmens, compleix amb tots els requisits de la llei de Murphy (si hi ha possibilitat de fer-hi un nyap, tinguen per cert que el farà). I vet ací el resultat: dictàmens amb fonaments jurídics pobres i pocs, dicteris molts i tòpics tots. És el que passa quan s´actua al dictat del sectarisme: que falta jurisprudència i sobren judicis de valor. Com imagine que ara em demanaran exemples, hi va l´últim sobre el decret d´ús de les llengües oficials: qüestionar l´existència d´una llengua pròpia compartida amb Catalunya i Balears; per tant, tot acte administratiu amb aquestes «s´haurà de redactar en castellà».

No és el primer nyap. No serà l´últim. Fa dos anys el CJC ja ens va afrontar quan considerà «extravagant» la definició de valencià que l´AVL havia inclòs al Diccionari. S´imaginen el Consell d´Estat „l´equivalent al CJC a l´àmbit estatal„ titllant la RAE amb un epítet semblant? No, no s´ho imaginen. Com van a imaginar-se uns juristes fent de lingüistes? Puix així actuen els membres del CJC. Sort en tenen que fer el ridícul surt gratis; del contrari, ja s´haurien arruïnat. I així va fent camí un òrgan que, al pas que va, passarà als annals „vaja parauleta„ de la història amb més pena que glòria.