El passat dia 11 de maig va tindre lloc a la Casa dels Caragols de Castelló de la Plana un debat obert sobre aquesta temàtica. Els ponents eren Vicent Cucarella, Síndic Major de Comptes i potser, el millor especialista sobre el finançament de la nostra terra, a més de Raül Burriel, membre del Consell Nacional de l´ACV Tirant lo Blanc i patró de la Fundació Nexe, i Antoni Infante, coordinador de Decidim del País Valencià. Pareix que la situació financera de la nostra terra és precària i les conseqüències les pateixen els sectors socials més desfavorit.

Teòricament el sistema de les autonomies de l´estat espanyol ha de ser solidari, i de fet com a regla general ho és, però no per a tots. El País Valencià es una autonomia espanyola objectivament pobra, (empobrida) aproximadament un 12% més que la mitjana de l´estat. A més hi ha autonomies que aporten més del que reben i autonomies que reben més del que aporten. El problema és que, com seria raonable no són les autonomies més riques les que més aporten. Concretament hi ha quatre autonomies que reben més del que aporten i són més riques que la mitjana, aquestes són País Basc, Navarra, Aragó i La Rioja. Els fets poden ser molt diversos, però en alguns casos potser els furs que fan que algunes autonomies recapten els seus impostos, o el fort moviment independentista, la necessitat dels vots dels partits nacionalistes en determinades ocasions per formar govern, entre d´altres, poden haver estat determinants .

D´altra banda el País Valencià és la única autonomia més pobra que la mitjana de l´estat i que aporta més que la mitjana espanyola. Aquest fet no ve d´ahir, de fet és un desgavell que estem arrossegant des de fa ja més de trenta anys. El govern valencià ha modernitzat el sistema sanitari i el sistema educatiu, entre d´altres, amb els diners de la Generalitat Valenciana. Ara la nostra terra té un deute de més de 44.000 milions d´euros, uns 9000 euros per cada persona que viu al País Valencià, deute que ha crescut poc a poc cada any, a més de l´espoli que patim d´aproximadament entre uns 2.000 milions a uns 6.000 d´euros, depenent si agafem les dades oficials del Ministeri o altres dades internacionalment reconegudes. Aquest fet és sense dubte una conseqüència de la falta de recursos que transfereix l´estat espanyol com a factor determinant i la diferencia entre el que paguem com a impostos i el que rebem per totes les vies, malgrat que poden haver-hi d´altres.

Nosaltres els valencians i valencianes gastem menys diners que la mitjana espanyola. De fet l´etiqueta que ens han penjat de malbaratadors no és vertadera, i l´etiqueta de tindre governs de mala gestió no és el principal problema, ja que, segons Cucarella, totes les obres faraòniques que el govern anterior ha fet sumen poc més de 2000 milions d´euros. El problema resideix en que aquesta etiqueta de mals gestors i malbaratadors desacredita els negociadors valencians a Madrid i fan més complicat assolir l´objectiu d´un tracte just. A més actualment s´està fent negoci amb els interessos del deute valencià, ja que només per poder tornar aquests quasi 45.000 milions d´euros poden passar molts anys, ja que a més del capital hem de tornar els interessos d´aquest deute.

És un fet més que evident que rebem des de l´estat menys diners dels que necessitem per mantenir l´estat de benestar del poble valencià i no tenim clar quan de temps es pot aguantar aquesta situació fins que la nostra administració faci fallida. De fet estan estudiant quins seran els serveis públics fonamentals que cal romandre a qualsevol preu. El govern central vol que l´any 2019 els ingressos siguin tan alts com els deutes, o "situació de dèficit cero", però amb uns ingressos tan baixos serà un fet molt traumàtic per necessitar unes grans retallades. Com diu Cucarella, no és igual rebaixar 20 kilograms per a una persona prima que per a una persona obesa. Ara ja hem aconseguit que Montoro, sense nomenar aquestes paraules, reconegui que cal veure l´assumpte del deute històric, però segons Infante, fets del context estatal i internacional, com l´augment de la despesa militar de la OTAN que ha demanat Trump, la gestió que farà l´UE del Brexit, o la línia que imposen des del FMI i que tant fidelment segueixen els governs espanyols, fan que pugi ser més complicat que l´estat espanyol ens doni un tracte financer just per poder mantenir l´estat de benestar.

Els propers anys seran decisius pel poble valencià, però és fonamental que des de l´aparell de l´estat evidencien que la ciutadania valenciana, amb fortes entitats de la societat civil fent les campanyes necessàries com va explicar Raül Burriel, tenim a la fi una capacitat de mobilització i de autoorganització, es a dir, quan no podrem més ho podrem tot.