Recomanacions de l´AVL que la DGPL no ha atés

De les catorze peticions, els Criteris n´han atés dos insignificants (canviar el holding per el hooligan, i perit per pèrit). En canvi, no han aplicat les altres dotze, que són significatives per a aconseguir un valencià públic que siga identificador, assimilable i practicable per a una part majoritària dels valencians. L´Acadèmia dóna prioritat als adjectius demostratius este, eixe, dos cadires o les formes regulars preferixes, preferix, preferixen. Per contra, els Criteris proposen aquest, aqueix, dues cadires, prefereixes.

El valencià té una personalitat acusada davant del castellà en les paraules gramaticals i en les del lèxic bàsic, així com en les estructures fonètiques i en les flexives. Això significa que una manera simple i eficaç d´animar els polítics i els funcionaris del Consell a usar el valencià és mostrar-los una part d´eixes estructures a fi de combatre la inseguretat que produïx la marginació social d´una llengua; i, correlativament, cal donar-los confiança i augmentar l´autoestima com a valencians. Qui té confiança i afecte per una llengua tendix a usar-la en la comunicació pública. En canvi, qui desconfia del valencià i qui li té aversió procura evitar-lo. En conseqüència, potenciar la confiança i l´afecte és donar ales a l´ús del valencià.

I bé, els Criteris no descriuen cap estructura del valencià. A més, encara que l´obra tracta camps que permeten ressaltar la personalitat del valencià davant del castellà no fa mai eixa operació. És com si el redactor, en compte d´estar identificat amb els sentiments i les dificultats dels valencians, fora una persona externa a la societat valenciana, de manera que descriure el valencià seria com parlar dels ossos d´un animal extingit.

Des d´un punt de vista pedagògic, el llibre en general no explica, no argumenta, no justifica. L´efecte és no augmentar la formació intel·lectual dels lectors. Una actuació freqüent és elaborar llistes de formes que caldria aprendre de memòria. Treballar el valencià no seria comprendre estructures lingüístiques i augmentar l´adhesió a la valencianitat. Estudiar valencià seria fer operacions vàcues intel·lectualment i pràcticament impossibles d´assimilar i usar per a la majoria dels polítics i dels funcionaris del Consell. El resultat és no formar els lectors ni induir-los a reflexionar, a deduir i a augmentar la identificació i l´afecte pel valencià

De teoria, n´hi ha molt poca. I, quan apareix, el llibre no l´explica i els lectors no l´entenen com a regla general. Així, la preposició en s´usaria «davant de substantius que expressen llocs menys definits o menys localitzables en un punt concret»; o la preposició per a apareixeria quan hi ha «finalitat pura»; però el llibre no explica eixa expressió (ni l´expressió implicada, finalitat no pura).

Les llistes freqüents i la teoria escassa (i sovint incomprensible) van acompanyades d´un grau elevat d´anomalies metodològiques, com ara posar les coses complicades davant de les simples; o ensenyar com a informació nova coses que els lectors ja saben (el plural de altaveu és altaveus); i no explicar-los la informació que no saben (i necessiten: saber de què depén que separem els components de les paraules compostes o els ajuntem: ull de poll, però altaveu).

Hi han camps significatius que l´obra no tracta (com ara la fonètica i l´oració composta). En camps particulars, passa igual. Els Criteris dediquen paraules sense sentit als pronoms li i hi, i no diuen res sobre la primera particularitat estructural que tenim: el trio pronominal de {No en tinc / No el conec / No ho sé} (que el valencià viu usa molt bé). En els adverbis, falten els més importants (els de temps). En les preposicions, falten les 15 preposicions locatives, 13 de les quals són diferents de les del castellà.

Les característiques descrites desemboquen en un resultat trist: fer creure que el valencià seria una llengua difícil. Tan difícil, que a voltes només tindria excepcions, sense regles generals. Això passa en la segona flexió verbal, que no explica les dos estructures que hem creat els parlants (primera: {jo bec / que jo bega / jo beguí / que jo beguera / begut}; segona: {beuré / beuria / beure}). A més, apareixen com a model verbs irregulars. Resultat: tot serien excepcions.

El llibre, a més de no tindre una actuació valencianista en les diferències profundes entre el valencià i el castellà, no la té tampoc davant de Catalunya. Quan el valencià té una estructura més clara i precisa comunicativament que el català, l´obra distorsiona la descripció del valencià, de tal manera que pareix que siga el valencià el que actua d´una manera fosca. Això passa en les paraules demostratives, en les preposicions per i per a o en la vocal que anomena «i antihiàtica». Podríem dir que els Criteris presenten alguna volta el valencià com no és, cosa que fa creure que parlaríem malament (quan realment parlem bé).

La coordinació lingüística entre balears, valencians i catalans és positiva (com tota coordinació humana); en canvi, la subordinació és prou diferent. Una manifestació de subordinar-se és no aplicar la mateixa norma a tots. Com ara, la regularització catalana dels verbs irregulars seria normativa (jo cuso, creixo), però no la valenciana (cusc, creixc).

Al costat del camp lingüístic, apareixen actituds ètiques. Les normes són per a assimilar-les i practicar-les. Eixa observació comporta que un autor, abans de demanar una norma a ningú, se l´ha d´exigir a ell mateix i usar-la en la comunicació pública. En canvi, és dubtós que els autors dels Criteris actuen així en cada una de les normes que exposen. Ben mirat, la postergació del valencià i les normes que no s´assimilen no combaten la inseguretat lingüística ni potencien la confiança i l´autoestima. Fan el contrari.

Resumim. Els Criteris no han aplicat 12 de les 14 recomanacions de l´Acadèmia, i van pel camí de supeditar el valencià a polítiques partidistes. També és un llibre poc positiu des d´una pluralitat de punts de vista: des de la pedagogia a la ciència, des del valencianisme a l´ètica.