En este article, intentaré explicar dos incògnites de l´anterior (Levante, pendent): per quin motiu els Criteris no han seguit les recomanacions de l´Acadèmia; i com s´entén que el llibre, més que impulsar a usar el valencià, anima al contrari.

La DGPL no ha aplicat les propostes de l´Acadèmia perquè l´objectiu real deu ser tornar cap al valencià escrit dels anys huitanta, que substituïa no poques formes valencianes vives per catalanes vives (de Sé que tu eres eixe que preferia (i preferix) vindre amb dos maletes xicotetes, a Sé que tu ets aquest que preferia (i prefereix) venir amb dues maletes petites).

En eixe marc, les formes homes, dues, aquest, prefereix es tornen símbols d´aquell model, de manera que aplicar les revisions de l´Acadèmia diluïa l´objectiu. Com ha indicat Josep Lacreu, el contingut dels Criteris només és la punta de l´iceberg: «llegint a l´atzar qualsevol DOGV, es poden trobar desenes de formes que diferixen de les solucions recomanades per l´AVL. [€] Vistes en conjunt, les discrepàncies tenen un valor categorial» (Levante, 2017-03-31).

¿Com era aquell model? Ens acostarem a les seues caracterísiques de la mà de tres autors valencians. Per a Lluís Polanco (1984), el valencià escrit s´acostava «al model emprat a Catalunya», fet que generava «perills de no-identificació i no-acceptació de la norma». La solució és la que practica l´Acadèmia: «la preferència constant pels elements normatius més pròxims als usuals». Segons Toni Mollà (1990), el model dels huitanta hauria «sacralitzat formes lingüístiques arcaiques i literàries», procés que generaria «culpabilitat lingüística» i «provocaria inseguretat i canvi de llengua». Espere que els qui redactaran el llibre d´estil de la nova RTVV tindran en compte Mollà (1990).

Per a Enric Sòria (2014), quan apareixen «als anys 80 els primers mitjans de comunicació amb vocació d´arribar a un públic majoritari [€] va saltar de sobte a la vista que el model lingüístic que seguíem era inviable sense modificacions», ja que «a les acaballes del franquisme s´havia posat de moda una expressió lingüística hiperculta, extremament artificiosa i deliberadament exòtica [€], un valencià rutilant i incomprensible».

L´aclariment de la primera incògnita (la causa de no seguir les recomanacions de l´Acadèmia) permet entendre la segona: com que el model que els Criteris deuen usar com a guia té les característiques descrites, resulta que no animen a parlar i escriure en valencià en l´activitat pública; més que combatre la inseguretat lingüística i augmentar la confiança i l´autoestima amb mitjans lingüístics, fan el contrari.

El punt a què hem arribat demana que contestem a un interrogant nou: per quina raó els Criteris volen tornar cap a un model inadequat, que calia rectificar. Eixe objectiu demana més d´un article, de manera que hauré de ser molt sintètic. Entre la Renaixença i 1943, el valencianisme escrivia majoritàriament en un model natural, identificador, assimilable i practicable (n´hi han molts exemples en Temps d´acció, Agustí Colomer, 2007). Però, en el franquisme, eixe model canvià progressivament. Desaparegudes les bases del valencianisme en el franquisme, la proposta del català Ramon Aramon (1930) sobre el valencià començà a quallar en els poemaris de Xavier Casp, i culminà quan Joan Fuster adoptà el model de Barcelona. Posteriorment, els escriptors valencians decidixen que no poden seguir el model de Fuster, i canvien la flexió verbal catalana per la clàssica (sense demanar que Catalunya actuara igual).

Aquella evolució lingüística (que anava unida a voler construir els «Països Catalans») «va abocar el valencianisme pràcticament a l´anorreament com a moviment» (Amadeu Mezquida, 2015). Durant els anys huitanta, la UPV (precursora del Bloc) no passava del 3% dels vots. Davant d´eixa situació, en 1996 la UPV passa «des dels postulats ètnics de la nació catalana -incloent-hi el País Valencià- cap als postulats polítics/cívics de la nació valenciana». En eixe procés, el valencianisme busca «l´establiment dels consensos necessaris per a fer més atractiu i sòlid el projecte de cara a la societat valenciana» (Mezquida).

Com que l´actual Bloc havia sigut el partit polític més perjudicat per la fractura social valenciana a causa de la naturalesa del valencià, és comprensible que defenguera la creació de l´Acadèmia. L´exemple que Mezquida posa de superar «conflictes» i eixir de «l´arraconament» és «la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998)», que tindria com a missió «adequar la normativa a les formes dels parlars valencians».

En definitiva, el concepte llengua és tan social i polític com lingüístic (Mollà 2002). Per això els «Països Catalans» comportaven una actuació lingüística (Fuster 1962) i la «Nació Valenciana» en comportava una altra (rectificació del model dels huitanta). Per a evitar malentesos, convé repetir-ho: de coordinació lingüística amb els balears i amb els catalans, quanta més millor; de subordinació dels valencians, gens ni a ningú.

L´actuació del Bloc no va ser predominant en el valencianisme: més aïna, va ser minoritària, potser perquè la formació que hi ha és la que és, i un sector va vore en l´Acadèmia el cavall de Troia que permetria al blaverisme destruir el catalanisme. Algun dia, algú hauria de fer un estudi dels articles publicats en la creació de l´Acadèmia. Actualment, a pesar dels beneficis que la institució ha aportat (i a pesar de la vinculació entre Escola Valenciana i l´Acadèmia), n´hi han que encara voldrien que no existira.

I és que l´essencialisme (que considera les llengües prescindint dels parlants) és fort: ací i fora. Eixe factor i l´estudi escàs del grau en què els valencians ens identifiquem i assimilem la llengua escrita han facilitat que el model dels huitanta siga percebut com a fonamentalment positiu. Així, el fet que Canal 9 diguera preferix i este (i no prefereix i aquest) no era vist com a una millora del model lingüístic, ja que permetia usar el mateix model escrivint i parlant en públic. Era vist com a una «concessió». Eixa mateixa perspectiva feia deduir que les aportacions de l´Acadèmia no serien millores, sinó «concessions» (o qualificacions pitjors).

Si ara unim els factors descrits, crec que es fa entenedora la proposta dels Criteris. L´essencialisme (i el grau de formació i d´arrelament social) farien creure que el model adequat seria el dels huitanta, de manera que caldria anar contra les «concessions» de l´Acadèmia, encara que això vaja contra un objectiu de Mezquida: procurar «tancar les ferides obertes en la transició i en l´època del conflicte identitari».