Dissabte 10 de juny va ser un dia important per a nosaltres. Estiguérem a la manifestació de València convocada per la Crida pel Finançament i veiérem molta gent reclamant allò que per justicia és nostre i que l´Estat espanyol no ens dóna perquè no vol.

La gent reclamava els nostres recursos, que no són més que els recursos del nostre poble per poder tirar endavant, generar llocs de treball, mantindre un sistema de benestar millor del que tenim i, en definitiva, poder assegurar un futur millor als nostres fills i que no hagen d'emigrar per tal de buscar una feina que ací no troben.

Ens va agradar que la gent es manifestara amb il·lusió, ganes i en un ambient festiu. Allò que no ens va agradar tant va ser que alguns responsables polítics confonien el missatge dient que havíem de reclamar un tracte just. Un tracte just? Això què és? Reclamen un tracte que no ens diuen en què consisteix.

Entenem que un tracte es fa entre dues parts que es veuen d´igual a igual, que es reconeixen la capacitat de negociar i parlen al voltant d´una taula per arribar a un acord. Per exemple, quan trobes feina, no fas un tracte, ja que les negociacions no són entre iguals; allí firmes un contracte en què ja apareixen les condicions i que tu no pots canviar («lentejas»). Igual ens passa amb les negociacions amb l´Estat en les qual no negociem d´igual a igual i no podem canviar l´estatu quo.

Volem que algú ens explique en què consisteix un tracte just. Per nosaltres, un tracte just seria que el poble valencià poguera administrar els seus recursos com millor li convinga per poder millorar el seu benestar però, amb qui podem negociar això? Tenim algú igual amb qui negociar-ho? L´Estat no ens veu com un igual, si no com una colònia d´on extraure recursos: 5.500 milions d´euros l´any! Aquests són els recursos que hem de reclamar i no el deute històric que són uns 1.200 milions. Això seria un tracte just? Això es justícia? Vols reclamar a qui et furta la cartera que et torne la xavalla per a poder comprar el pa? Això no és justicia.

No podem fer un tracte amb qui no ens considera igual ja que, des de la seua posició dominant, et va a oferir lentejas, com els PGE o les negociacions del Consell de Política Fiscal i Financera («es lo que hay»). No podem fer un tracte amb qui té un model d´Estat que consisteix a espoliar els teus recursos. No podem fer un tracte amb qui juga amb l´arròs i el pa dels nostres fills. No pots fer un tracte amb qui no vol fer un tracte amb tu; el seu tracte ja està fet.

L´únic tracte que podem reclamar és un tracte entre les institucions valencianes i el poble valencià ja que sí ens veiem d´igual a igual: «El poble valencià vos va a recolzar i va a reclamar allò que li pertany i que administrarà la Generalitat Valenciana, que és la primera que s´ha de creure amb la capacitat de d´administrar els nostres recursos i fer-ho bé». Volem les claus de la caixa. Les volem perquè així podrem recaptar els nostres recursos i administrar-los, posant-los al servei del nostre poble de la manera que creguem més convenient. Això, que no vos enganyen, no va contra el criteri de solidaritat interterritorial; va en contra de donar els nostres recursos a altres territoris més rics que nosaltres i que la mitjana estatal. No podem ser solidaris amb un Estat que ens nega el pa i la sal nostres i dels nostres fills. Això no és ser solidaris.

En resum, com deia l´Ovidi: «Ja no ens alimenten molles»€ volem les claus de la caixa