Així, parafrasejant el primer tom de la trilogia Millennium de Stieg Larsson, és com jo veig el tractament informatiu de certa premsa sobre la manifestació de dissabte a Barcelona; ja que invita a reflexionar, tant com la història de Mikael Blomkvist —un dels personatges centrals d´Els hòmens que no estimaven les dones—, sobre el paper d´uns mitjans que, dit en termes cinegètics, han alçat la veda del «tot s´hi val». Sabedors que, en tocant a Catalunya, molts ciutadans no sols es deixen enganyar, sinó que accepten amb gust que se´ls enganye, la postveritat s´ha fet carn i la mentida ha esdevingut instrument per bastir una realitat paral·lela.
En publicar l´alemany Frankfurter que «Catalunya quasi ha actuat com un Estat independent» en la desarticulació del grup jihadista, tertulians i editorialistes devots de la tradicional vocació de buscar-li cinc peus al gat han reaccionat com el gos de Pavlov, salivant reflexos condicionats anti-Mossos. L´artilleria orquestrada per a desacreditar-los ha sigut tan obscena que és un luxe intel·lectual mostrar-s´hi com una veu discrepant. The Washington Post i The New York Times van demanar disculpes per com informaren sobre la guerra d´Iraq, reconeixent que seguiren orientacions del govern americà. ABC, El País, La Razón, etc., demanaran disculpes també?
Tots aquests fets demostren quanta falta els fa un bon oftalmòleg amb coneixements de fusteria per a què els lleve la biga que tenen als ulls, ja que veuen la bigueta dels separatistes i ignoren la jàssena dels separadors. Que els separatistes s´alimenten dels separadors és tan cert com que «tot junt» s´escriu separat i «separat» s´escriu tot junt: Paradoxa aplicable a l´actualitat política, on allò que hauria d´estar separat —procés català i atemptat— està junt, i allò que hauria d´estar junt —Mossos i Guàrdia Civil compartint informació antiterrorista— està separat. Situació que sembla inspirada pels versos de Pablo Neruda: «Para que nada nos separe, / que no nos una nada».
