08 de septiembre de 2017
08.09.2017

No puc evitar-ho

08.09.2017 | 04:15
No puc evitar-ho

Les amistats perilloses, Stephen Frears (1988). La marquesa de Merteuil (Glenn Close) instrueix al vescomte de Valmont (John Malkovich) sobre com rompre la relació amb madame de Tourvel (Michelle Pfeiffer): esguitant el seu discurs de trencament deu intercalar freqüentment la fórmula «No puc evitar-ho». Valmont representa la farsa, desconcertant visiblement la seva amant. Negar la possibilitat com a forma d'encobrir la falta de voluntat, o siga, un «no puc» aparent en lloc d´un «no vull» real, és una fal·làcia del tipus imprecisió retòrica, molt usada en tots els àmbits de la vida, també en política.

En la vida social podem sospitar que certs «no podem» no són sincers. Recurs retòric, que suavitza la resposta negativa a una petició o convocatòria, i la intenció del qual és protegir les relacions socials de tensions innecessàries. Ho tolerem, com fem amb certes mentides pietoses. En la vida pública, política i econòmica, però, un «no podem» retòric, fingit, és una fal·làcia, un frau. Pense vostè com d´estrany seria qualificar de mentides pietoses els enganys que pateix el votant des de certs partits polítics en campanya electoral.

Pel que fa a la imprecisió retòrica usaré com a exemple el cas del referèndum català d´autodeterminació. Assistim fa temps a un diàleg absurd entre dos paradigmes incomparables, com l´antic debat entre heliocentrisme i geocentrisme, basats en principis diferents. El debat impossible entre Galileo i el cardenal Belarmino, que acabà amb el segon mostrant-li les eines de tortura al primer. Uns donen passos unilaterals, als que possiblement hagueren renunciat de no haver-se trobat amb la repetida negació d´un procés pactat, repetidament sol·licitat. Altres es mantenen en la negació, una posició perfectament lícita, això no es discuteix, però que fonamentada en la impossibilitat, és fal·laç. Fal·làcia que es desfà quan no s´amaga el vertader «no volem» rere d´un postís «no podem».

Segons la Constitució, només el cap de l´Estat pot convocar un referèndum consultiu a proposta del president del Govern, autoritzat pel Congrés. L´article 2 consagra la indivisibilitat de la nació espanyola, i tal referèndum mai no podria versar sobre la secessió d´una part del territori. Així doncs, el missatge «no podem» es aparentment vertader. Tanmateix, havent voluntat, no hi ha cap impediment per recórrer passos que feren legalment possible el que actualment no ho és. Per exemple, emprendre una reforma constitucional, que contemple el tipus de referèndum d´autodeterminació que avui en dia no es considera.

Una opció més cautelosa apuntada en 2012 pel desaparegut Francisco Rubio Llorente, vicepresident del Tribunal Constitucional i president del Consell d´Estat, fora usar la redacció legal actual per convocar un referèndum consultiu a Catalunya en el qual no es preguntara sobre la secessió, el punt il·legal. La pregunta (o preguntes), però, deuria servir per escrutar l´anhel independentista a Catalunya, i la seva robustesa. Escrutini adequat per valorar la necessitat de procedir, o no procedir, amb les reformes que facilitaren un procés pactat. I per descomptat, també és possible no amenaçar amb vetar, des de l´Estat espanyol, l´ingrés a la Unió Europea d´una hipotètica Catalunya independent.
Dir i defensar tot això davant de l´electorat és possible. També és lícit no voler-ho dir ni defensar. La fal·làcia, com apuntava a dalt, consisteix en disfressar la falta de voluntat amb la negació de la possibilitat. Rubio Llorente també es queixava en 2012 de les posicions de ambdues parts; especialment, però, de la inactivitat del Govern central donant passos que canalitzaren una solució pactada. Què pensaria a prop d´octubre de 2017?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook