No estic d´acord amb el que dieu, però defense el vostre dret a dir-ho». La frase, atribuïda erròniament a Voltaire, pertany a Evelyn Beatrice Hall i pot aplicar-se al moment actual que viu Catalunya.Perquè la realitat, dura com la sola d´una sabata, és que s´hi està vulnerant la llibertat d´informació (clausurant webs), de reunió (prohibint debats), d´expressió (confiscant cartells), i després de l´expressió (amenaçant alcaldes que manifesten el seu suport al referèndum). Un rosari d´atacs a drets fonamentals que dóna per a omplir una enciclopèdia de la infàmia.
On són els nostres Zola? On són aquells que Jean-Paul Sartre denominara «intel·lectuals compromesos»? On són les seues veus denunciant els atacs a la llibertat de pensament? Diguem-ho tot d´una: tret de notables excepcions, uns són intel·lectuals orgànics dels partits; i altres, els nous bufons medievals que li riuen les gràcies al poder que els subvenciona o controla els mitjans en els quals col·laboren (i ja saben, ho deia M. Constanzo: «El poder no el té qui parla a la tele. El poder el té qui et permet parlar a la tele»). Són sanxopancistes, més coneguts com a perseguidors de croquetes i canapès en les recepcions institucionals que com a generadors d´idees. Domesticats i malalts de conformisme, el seu nord ideològic és «tot per la Visa».
S´estarà d´acord o no amb el referèndum, però no podem romandre indiferents quan conculquen drets bàsics amb la celeritat de les campanades de cap d´any. Potser aquells que estan en contra del dret a decidir ho vegen amb indiferència, si no amb complaença. Cras error. Podria evocar Niemöller, però valdrà la metàfora de la granota. Recorden: si tires una granota a l´aigua bullint botarà per salvar-se; però si calfes l´aigua a poc a poc, la granota s´hi va habituant fins bullir l´olla i, incapaç de reaccionar, acaba coent-s´hi. És el que passa quan un s´acostuma a una legalitat degradada; que accepta de forma passiva i acrítica l´anormalitat, veient com a normal allò que no ho és.
