Demà assistirem al fracàs de la política. Fracassa la política quan s´anul·la la paraula, quan el dogma s´imposa als raonaments, quan l´orgull venç l´empatia, esta capacitat que tenim les persones a posar-nos al lloc de l´altre. El diàleg és la base de la democràcia. El pacte, l´acord, fills de la paraula, són elements essencials de la política. No concep la convivència sense la paraula, sense els consensos, sense els afectes. Són, a més, valors feminitzats, inseparables de la vida mateixa.
Per això, la manca de diàleg, l´enconament en les posicions, la substitució de la paraula per la força, l´escassesa d´empatia i l´absència de recerca de solucions polítiques a un problema polític, han portat Catalunya, als catalans i catalanes, a la situació actual. El repte polític que el Govern de Mariano Rajoy ha abordat des d´àmbits judicials i policials. Rajoy és un president que ha abdicat de la paraula i per tant de la política. També la política ha estat usada com a arma per portar a un carreró sense eixida a tota una societat com la catalana que demà no resoldrà el problema polític per al qual ha estat convocat. I no ho resoldrà perquè només des de la voluntat de parlar sense apriorismes es pot arribar a acords. Perquè els acords arriben quan les línies roges salten.
Durant estos últims anys, en els quals Rajoy ha dimitit de la seua obligació d´usar la política com la forma més civilitzada de resoldre conflictes socials, també s´ha mostrat incapaç de gestionar la qüestió territorial a Espanya. I no em referisc òbviament a Catalunya. L´injust i inconstitucional finançament a què el Govern de Rajoy sotmet la Comunitat Valenciana la pateixen en la seua vida quotidiana milions de valencianes i valencians, com és ben sabut. També la pateixen altres comunitats.
Estem, doncs, davant d´un Govern instal·lat en els problemes i que no dóna solucions. És a dir, un govern inútil per a este país, per a les persones que l´habiten i el pateixen. I no només instal·lat en els problemes: també n´és el principal provocador. No s´entén el dia de demà sense recordar que el recurs d´inconstitucionalitat presentat pel PP a l´Estatut català és el pecat original. El boicot als productes catalans, la permanent demonització de els catalans eren totes elles armes d´intervenció política per aconseguir vots primaris nascuts de la víscera mesquina de la recerca d´un enemic proper. Que mentrestant a Catalunya fos creixent el sentiment col·lectiu de rebuig, incomprensió i greuge de la resta de territoris era una cosa que en el millor dels casos no es va calibrar i en el pitjor no importava. Molta, massa, ira sembrada pas a pas sense importar que el que sembra vents recull paperetes.
Però la incapacitat d´un dirigent polític no justifica la deriva l´altra banda, abocant a solucions que no ho són, polaritzant i confrontant la societat fins a nivells de ruptura civil dolorosa i imprevisible. Per això reivindique la negociació política i el diàleg. Cal pactar políticament les condicions democràtiques en les quals una societat puga fer sentir la seua opinió. I, en democràcia, estes opinions només es poden conéixer mitjançant l´expressió lliure a través del vot.
Si aquesta premissa que qualsevol demòcrata ha de tenir clara està assumida, la data no hauria de ser un element substantiu del debat. A partir d´ací caldria substituir la força per la paraula, la confrontació per la fraternitat, el tancament per l´escolta, el «a por ellos oeee» pel «què tal si intentem un nosaltres» i pactar les condicions perquè hi haja una expressió ciutadana democràtica a Catalunya que canalitze amb garanties, des de la serenitat i la normalitat democràtica, les reivindicacions que s´estan plantejant. Així és com encare el dia de demà. Des l´esperança que el dia 2-O eixirà el sol ... o la paraula.
