La revolució per un Mercedes-Benz

Recomane llegir Svetlana, la valenta dissident Svetlana Aleksiévitx, per a poder acostar-nos una mica, si més no, al colpidor testimoni d'unes persones que han heretat una societat traumatitzada pel Gulag, traumatitzada pel virulent extermini dels kulaks o camperols rics, les deportacions polítiques, les purgues assassines de Stalin o, senzillament, la repressió política habitual. Evidentment, la crueltat i la violència han format part de la societat russa anterior a la Revolució d'Octubre. Què podem dir d'una societat que va derogar l'esclavitud l'any 1861? O de la ferotge repressió del darrer tsar Romanov de Rússia, Nicolau II? A més a més, caldria afegir la sagnant participació del poble rus en dues guerres mundials.

L'originalitat d'esta gran escriptora russa rau, precisament, en el fet que ha sabut bastir el seu immens treball literari recollint el testimoni de milers i milers de persones que han deixat empremta documental de la seua experiència íntima de tots els traumes i totes les situacions socials i polítiques per les quals ha travessat i travessa la societat russa. El seu últim llibre, La fi de l'home roig (Editorial Raig Verd), és una demolidora introspecció en la vida de diferents persones, de diferents generacions i procedències, que tot plegat configuren una visió de primer ordre de l'odissea humana de la Rússia contemporània, exactament dels últims vint anys de la seua història.

Este punt de partida és essencial i segurament el que més ha contribuït a la merescuda concessió del Premi Nobel. L'escriptora centra la seua atenció narrativa en les persones i utilitza la tècnica periodística de l'entrevista per a escorcollar en les preocupacions profundes dels testimonis. Tot passa dins de l'espai d'un ésser humà, diu Svetlana. Són persones i no són ideologies, ni ficcions, ni visions manipulades. El seu interés no és únicament social o polític, sinó que escorcolla també en els grans reptes de qualsevol gran escriptor/a : la condició humana. En realitat, la Perestroika va nàixer a les cuines de la generació dels seixanta. Les cuines eren els llocs de la conspiració política, de la psicoteràpia de grup, els llocs idonis per a criticar el poder en la intimitat de la llar, a recer de la repressió política.

Són persones que han passat per dues grans decepcions, per dos grans traumes, gairebé d'un dia a altre: la decepció del comunisme, de tota aquella memòria col·lectiva i aquells mites polítics i socials en els quals van ser educats i van conviure fins Gorbatxov i la Perestroika, i la decepció del capitalisme i la corrupció de Putin. «Ningú ens havia ensenyat a viure amb llibertat. Solament ens havien ensenyat a morir per ella», ens diu Svetlana.

Al capdavall, la impressió és decebedora. I el llibre ens mostra un extens mosaic de drames i tragèdies humanes d'una societat frustrada i trasbalsada per l'enderrocament d'un passat sobre el qual van fonamentar la seua existència i les hipòcrites aspiracions d'una societat del consum que únicament ha afavorit les classes privilegiades (en molts casos l'antiga nomenclatura del partit) i ha expulsat la immensa majoria del poble.

El testimoni de Vasili Petrovitx, de 87 anys, membre del Partit Comunista des dels anys vint, és encoratjador: «Què va ser d'aquell imperi soviètic? El van véncer sense necessitat d'una sola bomba (...) Sa majestat l'embotit va guanyar la guerra! (...) Les bones fartades es van fer amb la victòria!... I els Mercedes-Benz. L'home no necessita més que això, pa i circ, no cal oferir-li més. Heus ací el més gran descobriment del segle XX, la resposta a tots els grans humanistes i també als somiadors del Kremlin!».