Els últims esdeveniments protagonitzats per l'extrema dreta valenciana reclamen un reflexió d'urgència abans que la conflictivitat s'agreuge encara més i tornem a reviure de nou episodis que consideràvem que ja formaven part de la nostra història recent. Una reflexió que ja han fet lúcidament periodistes com Adolf Beltran, Toni Mollà o Alfons Garcia, que han posat el dit en la ferida d'unes accions que més enllà de qualsevol intencionalitat política o frívola escenificació conjuntural tenen un gran calat de fons. Un calat de fons que hauria de posar en situació d'alerta els polítics i la societat valenciana democràtica.

El violent assetjament de la processó cívica del Nou d'Octubre i, sobretot, la intimidació a la porta de sa casa de la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, demanen a corre-cuita clarificar una mica quines coses estan passant i posar de seguida trellat i cordura a una situació que, no cal dir-ho, pot empitjorar en un futur pròxim. El conflicte independentista català, hipotèticament l'espurna que ha generat l'incendi de la ultradreta, no és més que un subterfugi per utilitzar, de nou, una cretina pràctica que anys ençà va empastifar de violència i irracionalitat, amb atemptats inclosos, la societat valenciana. És únicament una qüestió d'oportunisme tàctic per a alçar la catifa i abocar contra l'esquerra valencianista, una vegada més, la pols acumulada pels elements més irracionals i carregats d'odi d'una part, molt minoritària, ausades, de la societat valenciana.

Qualificar com un escrache o escarni la intimidació que va patir enfront de sa casa la vicepresidenta Mónica Oltra per part de la ultradreta és una afirmació molt temerària i irresponsable perquè comporta ubicar en la mateixa equidistància un acte únicament intimidatori, conseqüència d'un antic i polsegós anatema de la dreta valenciana més reaccionària, i una protesta popular contra polítics o persones que en l'exercici de les seues funcions són responsables directes o indirectes de la corrupció o d'iniciatives objectivament denunciables. Evidentment, escarnis o no, les intimidacions que afecten l'esfera privada de les persones són perilloses i delicades, siguen a les persones que siguen de qualsevol partit polític democràtic.

Cal pensar ara en la relació de Mónica Oltra amb el procés independentista de Catalunya, més si tenim en compte la prudència i la responsabilitat de les seues paraules en relació amb aquell conflicte polític. Amb altres paraules: la intimidació a la vicepresidenta no és conseqüència de la seua acció política ni d'haver sigut responsable directament o indirectament de cap decisió política, la intimidació és conseqüència d'un estigma, d'un anatema, per ser dona, d'esquerres, demòcrata i valencianista, un símbol indefugible d'un sector important de l'esquerra valenciana representat per Compromís, com ha escrit Toni Mollà.

És la tàctica d'estigmatitzar els adversaris. Atenció, este és un element perillosíssim amb el qual és necessari detindre'ns. Este element ja no forma part del joc polític democràtic, sinó que forma part dels estigmes feixistes, siguen els que siguen: "catalanista", "antipatriota", etcètera. En este sentit, no cal recordar el perill dels anatemes contra les persones per qüestions d'ètnia, religió, ideologia o procedència. Tenim una bona prova en la infausta història del segle XX.

El Partit Popular hauria de prendre nota i desmarcar-se obertament d'esta estratègia "estigmatitzadora" i no aprofitar este context de crispació com un ariet contra l'esquerra que representa Compromís. Els primers símptomes, no obstant això, no són massa optimistes. Censurar actuacions de cantants en valencià, atacar la llengua i el plurilingüisme o equiparar una protesta política amb la intimidació per un grup d'extrema dreta, de nit i amb màscares per amagar els rostres, a les portes de la casa de Mónica Oltra, no és una bona manera d'afrontar la situació.

Després, hi ha també una altra qüestió amb la qual hi ha certa coincidència: la impressió constatada que les forces de seguretat de l'Estat han anat sempre per darrere en el control de les accions de l'extrema dreta valenciana. És a dir, fa la impressió que se senten molt còmodes amb les seues accions pels carrers de València. És més, José Luis Roberto, líder del grup ultra Espanya 2000, ja està animant els seus incondicionals per a rebentar l'acte nacionalista del Bloc el darrer diumenge d'octubre. Tornarà la violència anticatalanista i feixista als carrers de València com en èpoques passades? Tornarà el PP a pescar en les aigües agitades de l'anticatalanisme?