Cada 2 de novembre els cristians recordem en la pregària i en l´afecte els difunts, aquelles persones conegudes que hem estimat (i també aquelles que no coneixem directament) i que ja han deixat aquest món. Malgrat l´absència física d´aquells que ja se n´han anat, dels qui ja han deixat aquest món, per la fe sabem que la mort no té mai l´última paraula. De fet, la mort no és sinó el pas cap a la vida per sempre. Una vida que no tindrà fi, pel fet que serà la vida compartida amb Déu.

Parlar de la mort sempre ens desborda! Sabem de la seua existència, però moltes vegades ens fa por pel que té de desconegut! Per això crec que són d´una gran pedagogia les paraules del metge Rogério Brandao. Amb 29 anys de professió, aquest oncòleg ha contat els drames que ha viscut referents a la mort, tractant xiquets amb càncer.

A l´hospital de Pernambuc, el Dr. Brandao va conèixer una xiqueta d´11 anys que ja portava diversos tractaments de quimioteràpia. El Dr. Brandao va quedar impressionat per la maduresa d´aquella nena. Algunes vegades l´havia vist plorar, però la menuda mai no es va acovardir.

Un dia la xiqueta li parlà de la mort al Dr. Brandao i com entenia ella el pas d´aquest món a l´altra vida. La menuda li digué al metge: "Veritat que quan som menuts algunes nits anem a dormir al llit dels pares? Però l´endemà resulta que ens despertem en el nostre llit. I és que els pares, en adormir-nos, ens prenen als braços i ens porten a la nostra habitació. Un dia jo també m´adormiré, i el Pare del cel vindrà a per mi. I em despertaré a sa casa per viure una vida autèntica". Quan el Dr. Bragado sentí aquestes paraules de la menuda es quedà com bloquejat i admirat al mateix temps, en vore amb quina senzillesa tan gran, i alhora amb quina profunditat, aquella nena li havia parlat de la mort i del pas a la vida per sempre.

I és que com diu el teòleg Sören Kierkegaad, "només la fe proporciona a l´home el valor i l´audàcia necessàries per mirar la mort de cara". Sense por! Sabent que el Déu de la vida acull amb amor i tendresa, aquells que passen d´aquest món a l´altre.

El Concili Vaticà II, en la Constitució "Gaudium et spes" nº 39, ens diu: "Sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on habita la justícia, i la seua felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que hi ha en el cor de l´home". Ja que "una vegada vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist i allò que fou sembrat en la debilitat i la corrupció, serà revestit d´incorrupció".

Celebrar i recordar els difunts cada 2 de novembre i cada dia, a l´Eucaristia, ens encoratja a viure la fe en la Resurrecció i ens omple d´esperança! Recordar els difunts en la pregària, ens ajuda també a creure que no tot s´acaba ací! Encara més: amb la mort comença la vida per sempre, la vida en la seu plenitud a la presència del Déu Amor. I per això si la mort és capaç de privar-nos del do de la vida, "l´amor té poder per a retornar-nos-la", com escrivia al segle XII el bisbe i monjo cistercenc Balduí de Cantorbery.

I és que el nostre Déu no és un Déu de morts sinó de vius!! Perquè per a Déu tots viuen. Això celebrem cada 2 de novembre: l´esperança que els qui han mort ja han estat ressuscitats a la vida de Déu i ja viuen amb ell! Per això la mort no s´ha de considerar com la derrota del cos, sinó com a novetat, com a transfiguració volguda per Déu.