Manual d´espanyolitat

L´historiador García de Cortázar, en un «Informe semanal» ja referit per mi, clamava per una nova educació pàtria en què els espanyols se sentiren orgullosos de llur identitat, llur història i llur llengua comuna. Sembla que ja li estan fent cas. Gràcies a Societat Civil Catalana (i també espanyola, superant l´oximoron admés sempre en l´imaginari popular) ja anem tenint-ho cada cop més clar.

Un cor amb la bandera espanyola-catalana-europea i uns icons al darrera, a saber: al centre just, i com a peça més valuosa i visible, el colossal García Albiol ; a la seua dreta, un atordidíssim Vargas Llosa, aclaparat per l?aixella espanyolíssima, representant suprem de la llengua primera, i als socialistes Borrell i/o Iceta, aquest molt tranquil, lògicament, al costat d´Enric Millo, mà conductora de les forces de l´ordre; i a la seua esquerra (tot sembla ja molt surrealista) els guerrillers de C´s, autèntics herois de la croada, que ja no estan sols. Una mica amagat, l´insensat que ens recordà la figura de Companys. Un lema a les manifestacions, «seny, convivència, catalans som tots, germanor», que va guiat per la tornada «Puigdemont a la prisión», molt a tocar d´aquell «Tarancón al paredón» que acudix a la memòria dels nostàlgics ressorgits de la letàrgia; i per les al·locucions contundents d´un Josep Borrell, que sense obviar dues persones empresonades, àdhuc al contrari, exigix que la justícia s´encarregue dels culpables amb la máxima severitat possible, per acabar demanant, magnífic joc d´antítesi demencial, un esforç per reconstruir l´afecte «aunque nos cueste», sense aclarir l´abast exacte de cap dels termes. Tots els partits polítics allí presents, els tres amb el quals podem comptar sense por a quebrantar gens ni mica la llei , recolzen el 155 com un element restablidor de la democràcia i agraïxen a Rajoy unes eleccions que «hauran de fer fora als separatistes», sustentadors dels més abominables atributs, missatge pertanyent al camp semàntic de la concòrdia pretesa, sí senyor.

El càstig potser s´aplique als manxecs. Els culpables: un vell incaut i esprimatxat, a qui acompanya un home grassonet, que s´atrevix a suggerir «torcidos juicios del juez» en veure «gente forzada». I també a tots aquells que no defugen nocius espectacles com el d´Alberto San Juan amb la seua España ingobernable i no ballen al so del pasdoble de Manolo Escobar, com s´espera de la gent de bé.

Suscríbete para seguir leyendo