No sé si les denúncies d´adoctrinament de l´alumnat, als territoris que compartim el mateix àmbit lingüístic, és una campanya orquestrada per desactivar el professorat més compromès amb la normalització lingüística, però agrairia que algú demostrara que no és així. Les denúncies, atiades per PP i C´s, són una càrrega de napalm en una societat hostil a submergir-se en català amb la mateixa naturalitat que ho fa en castellà. I demostren que no volen que la llengua pròpia guanye terreny perquè guanyar terreny vol dir que el seu ús avança a l´escola, als serveis públics, als mitjans de comunicació, etc. I en tots aquests àmbits, a qui guanya terreny? Al castellà, naturalment. I això és el que no volen.
Quant a l´adoctrinament a través del currículum per inculcar certs valors, acceptem —tot i que siga per comoditat argumental— que les autoritats educatives de Balears, Catalunya i País Valencià s´hagueren conjurat contra el principi de neutralitat ideològica. Dita estratègia estaria condemnada al fracàs perquè, en base a la llibertat de càtedra, el professorat té el dret constitucional a desplegar l´activitat sense imposicions de caràcter ideològic o metodològic, i no està sotmès al text únic perquè coarta «l´amplitud d´enfocaments i la formació d´un criteri propi per banda dels alumnes», com reconeix explícitament la sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1989.
El PP sí que ha intentat adoctrinar (recorden allò d´ «españolizar»). I a casa nostra citaré un cas ben sonat: abril de 1999. Insta als inspectors a actuar contra el professorat de batxillerat que avale la unitat lingüística seguint els criteris científics de la romanística internacional. I sé de què parle perquè ho vaig denunciar en dos articles de premsa: «Tarancón, inquisidor» a Levante-EMV i «Contra la libertad de expresión» a El Pais. L´escàndol fou tal que l´ordre va ser revocada. Però cap geperut es veu la gepa, com diem per ací. O «piensa el ladrón que todos son de su condición», com diuen per allà.
