Entrava, després de dinar, a Santa Mònica, a la vora del mar de Barcelona, a veure l´exposició La maleta de Walter Benjamin, per la qual tinc un persistent interés des de fa anys... I ja feia un mes que l´havien tancada, segons amablement em recriminà la joveneta sàvia que allí tramita entrades, somriures i informacions a entusiastes i despistats. A canvi, vaig aprofitar per a observar de prop fotografies de la Brigada Lincoln, de l´any 1937: el mateix any del II Congrés Internacional de Defensa de la Cultura, sobre el qual es parlarà la setmana que ve a València, Castelló de la Plana i Alacant.
Després de tal retard oprobiós, tornava en tren cap a la vora del mar de Castelló de la Plana per l´inexistent corredor mediterrani, sobre el qual es protestarà el dissabte a València. Mentre el tren avançava i jo llegia notícies aberrants, pensava que el dia següent, tenia previst d´escoltar la veu mediterrània de Maria del Mar Bonet, per la qual tinc persistent interés de fa anys... L´ambigüitat gràfica de la informació municipal me l´havia feta situar per error, i en realitat, estava cantant en aquell moment.
Descoberta la segona frustració temporal, no em vaig immutar: arribar tard és el primer article de la constitució de la vida quotidiana contemporània. Entre l´una i l´altra frustració -que sublime compartint amb tu la idea de procurar no despistar-se i atendre la vida sense arribar-hi tard-, havia estat al CCCB, on es parla -fins a l´abril de l´any que ve- del Canvi climàtic, en un recorregut laberíntic i d´amable contemplació d´una Gran Catàstrofe, incloent una sessió de quinze minuts mirant-te en una projecció i comparant-te amb les meduses. En eixir de l´experiència comparativa, per casualitat, vaig veure passar un periodista d´alta qualitat actual -sobre economia, Catalunya, la vida-, de qui era amic i admirador ja fa quaranta anys. No el vaig aturar per a dir-li: «Quant de temps!»... Ell es va asseure en un pedrís de la Facultat de Comunicació
-a la vora d´una església- i anotava nerviosament en un quadern. Al dia següent, el diari de més tiratge de les Espanyes publicava un articlet seu, clarament un esborrany, fet de frases sense lligar, i de significat inequívoc, plenari, savi com sempre: potser arribava tard.
