Els debats socials sobre identitat col·lectiva estan presents en totes les societats, de manera més o menys latent i amb matisos diversos. És esperable que arriben a les escoles, perquè, òbviament, són part inseparable de la societat. Entre les funcions socials que se li atribueixen al sistema escolar, una d´elles ha estat la de formar en valors i principis identitaris. Aquesta formació en identitat col·lectiva ha anat variant segons la ideologia hegemònica. Émile Durkheim, considerat el pare de la sociologia de l´educació, ja va assenyalar aquesta funció social quan defensava l´escola com a institució que ha de formar per a la vida col·lectiva i en la identitat col·lectiva («nacional» va dir ell, referint-se al context francès). D´aquesta lliçó fundacional es desprèn que les qüestions i els debats socials sobre identitat col·lectiva no es poden deixar a la porta de l´escola. Si aquests debats sobre identitat remeten a diferents nacionalitats (terme deliberadament equívoc de la Constitució del 78), una certa dosi de conflicte al respecte és indefugible.

Quan el conflicte entre identitats deriva en violència explícita, en imatges que corren ràpidament per les xarxes socials, els debats passen a ser acalorats i en resulten conseqüències preocupants per a la convivència democràtica, com ara el cas recent del processament de vuit docents de la Seu d´Urgell acusats d´incitació a l´odi per haver fet a classe comentaris favorables al referèndum del 1 d´octubre a Catalunya. Les informacions aparegudes a la premsa són confuses perquè apunten, d´una banda, que aquests professors van tractar el debat social i polític dins de l´aula i, d´altra, que ho van fer mitjançant una actitud assetjadora i amb «adoctrinament» (segons l´argot que està escampant-se). Tanmateix, si tot el que van fer aquests docents és tractar a classe els esdeveniments d´actualitat, aleshores més aviat van complir la seua obligació perquè formen part d´una institució educativa amb la responsabilitat de promoure una formació integral, una educació cívica i la reflexió crítica. A més, criticar les actuacions violentes no es pot tipificar mai com a delicte d´incitació a l´odi. Una altra cosa és que si dins o fora de l´escola s´han produït conflictes amb menors implicats, l´administració educativa hi té feina a fer. Ara bé, ens resulta significativament alarmant que aquests conflictes es porten a tribunals penals, perquè promou la creença que això es resol ficant els docents a la presó. Convé recordar que la llei educativa actual (Lomqe), que modifica l´anterior (LOE), va afegir com a un principi del sistema educatiu «la prevenció de conflictes i la resolució pacífica dels mateixos». Una mediació de conflictes que apel·la directament a l´actuació penal no sembla anar en la línia d´aquest principi.

Potser quede tot en una anècdota. Tanmateix, una organització amb les sigles SCC ha llançat una campanya cridant a la acusació als docents, fins i tot anònima. Una actuació que va en contra del principi educatiu mencionat i que fa pensar que està en marxa una ofensiva sistemàtica contra el model educatiu a Catalunya. Amb la veu dels i les mestres sota el control coercitiu de l´acusació anònima, l´educació queda greument mutilada. Amb l´expressió dins de l´aula sotmesa quotidianament al codi penal, l´educació és morta.

Signen també Ernest García i Alícia Villar (Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València).