Tal dia com fa dos-cents anys va passar que Johann Sebastian Bach havia eixit de la presó de Weimar i s´estava instal·lant a la cort de Leopold de Köthen. I ara mateix passa que ha faltat el fill de Vinaròs Carles Santos Ventura, fill de Ricardo i Elena. Ara és quan el fill del metge, que pintava sant Sebastià, serà el nét del farmacèutic que salvà la memòria del món informant sobre el taral·lejar correcte de la melodia de les Camarades; i el rebesnét de Santos el fuster d'ofici corista de La Primera Valenciana, Societat coral de Vinaròs que assistí a les festes de Barcelona organitzades per Anselm Clavé.
I des d´ara, mentre la República de la Música de Santos -seguint els consells de mossén Vicent Garcia Julbe- continue demostrant que «un La sempre serà un La», el piano senyor Bösendorfer, vint anys després de La Pantera Imperial, es nega a navegar muntat damunt la barca Sargantaneta pel port de Vinaròs: ni a pescar en la república dels llagostins. I Alfred Giner dirà que Joan Brossa continuarà afirmant que El pedestal són les sabates; que Pere Portabella somriurà escoltant el pianista de la pel·lícula antiburgesa Nocturn 29, i que Mestres Quadreny, el compositor de la dita música, dirà que no li dóna permís per a arrossegar un piano viu per les Rambles.
I, ja més prop de tu, ciutadà valencià de la Música, bé recordarà Castelló de la Plana Pep Cortés preguntant ben compassat amb Carles si Té xina la fina petxina de Xina?, i bé sabran Gandia i Josep Piera de la processó carnal multitudinària d´El cant del Duc sant de la família dels Papes Borja, i bé recordaran milers d´adolescents de l´ESO cantant als quatre vents Morellar Morella; i que no oblide mai València, la nit del Cor de la ciutat interpretant Tramuntana tremens, el mateix any de la fanfàrria dels Jocs Olímpics del 92; ni la Fanfàrria 2001: dos mil músics i ell mateix, en la Biennal de les Arts, i finalment, en una nit de pàrquing de pianos en desguàs, en un estiu a la vora del Claustre universitari de la Nau...
I ara, finalment, passa el cinquantenari del Concert irregular, la notícia del qual en La Vanguardia, el pare metge havia aturat cremant-ne tots els exemplars en l´estació de tren de Vinaròs, encara que després confessaria: Dum piano canit omnia obliviscor («Quan toca el piano, m´oblido de tot»). Escolta´l, i després, interpreta la peça de John Cage titulada 4´ 33´, nocturn essencial de Carles Santos.
