Cap d'Any

Celebrem el que hem viscut, sí, però mirant endavant, imaginant el futur en positiu i no planyent les amargors del passat; celebrem amb il·lusió que tot comença de nou. És la festa del desig, de la fantasia esperançada, de voler fer reals els somnis... ni que siga en una nit màgica, o millor, llunàtica. Això, en clau poètica, per suposat.

¿Quin sentit simbòlic tenen els dotze grans de raïm que ens engolim durant les dotze campanades que tanquen un any i n'obrin un altre? Hi ha qui en diu «el raïm de la sort», com a un bon auguri de l'any nou. Aquest ritual, jo l'interprete, per contra, com la metàfora feliç -un punt pagana o dionisíaca-, dels dotze mesos últims. Una manera de festejar que, gràcies a la vida («que me ha dado tanto»), hem viscut un any més, i que n'esperem viure un altre i molts més, és clar.

Aquesta nit celebrem, com en cap altra festa del calendari, que els humans som humans perquè som conscients del pas del temps, de com el temps ens fa, ens desfà i ens refà, com diuen que feia abans el matalafer: «fer com el matalafer: fer, desfer i refer». Una frase sàvia en el que diu i singular en la forma de dir. Una vella dita valenciana el sentit de la qual convindria meditar.

Perquè el més important per a les persones, per a cadascú de nosaltres -és a dir, per a la humanitat global- és saber viure la vida per tal de celebrar els bons moments... en companyia. Perquè és en aquests instants festius, si ens trobem ben acompanyats, que millor persones som, que n'estem contents.

Estimats lectors i lectores, vos desitge una fantàstica vetlada en la millor companyia aquesta nit de Cap d'any. I que una vegada saborejats els dolços dotze grans de raïm, brindeu. Si amb cava, amb sidra, amb xampany o amb taronjada, ja és cosa de cadascú. I com diu una altra sentència clàssica, «cascú és cascú i fa ses cascunades».

Felicitats. A tots i totes. Salut. Que el temps que ve siga millor que el que se'n va.