La mateixa setmana que el ministre d´Interior ordenava investigar el menú de Nadal dels policies desplaçats a Catalunya, eren assassinades tres dones a mans de les seues parelles. L´any del Pacte contra la Violència de Gènere es tanca amb 63 dones assassinades. Si fa no fa, una víctima cada cinc dies. En lloc d´indagar si les croquetes del menú policial eren a la catalana o amb formatge de cabra legionària, seria més profitós saber per què s´ha reduït el pressupost destinat a prevenir aquest delicte; o per què han augmentat les agressions i no arriben al 10 % les denúncies que es formulen: iceberg violent d´una realitat de la qual coneixem només una mínima part.
Iniciem el 2018 amb el mateix problema que encetàrem el 2017. I el 2016, i el 2015... Un problema vell que no caduca com el iogurt, i que té més fronts -preventiu, educatiu, etc.- que Alemanya en la II Guerra Mundial. La pregunta que em faig és: no estarem fent alguna cosa mal? S´ho pregunten, també, les autoritats? O van perdudes com Caputxeta en el bosc? En la violència de gènere -que caldria denominar com en Itàlia: «violenza contro le donne»-, la violència de les paraules sempre precedeix a la violència dels fets. Dites totes les ofenses verbals, el pas següent és la violència sense adjectius (adjectivar-la és matisar-la).
Alguns hòmens, persuadits de ser patriarques de la família (sofà, cubata, futbol a la tele i esposa amatent), han d´aprendre (ai!) a compartir en parella, que no és el mateix que compartir un mateix llit. Oblidar aquells temps en què els hòmens tenien l´última paraula. Quan els pares manaven, els fills obeïen, les dones es quedaven a casa i els matrimonis duraven tota la vida. Hui que el contracte conjugal és precari com el laboral, certs factors personals subordinen la voluntat d´algunes dones que, convençudes de no poder afrontar el futur a soles, opten -si és que es pot optar quan no es veu altra eixida- per continuar suportant les agressions. Un infern, i sense porta d´eixida.
