Derringlà. Abatuda pels adoloriments. Despedir l´any amb la Sant Silvestre -per allò de que córrer és bo i així les calories del soparot pòstum no conten- no està gens malament. Fins que caus en el compte que, últimament, no has acomplit massa el propòsit de fer faena física a diari, i que la dedicació destinada a moure el cos -lo suficient com per a que es considere exercici- no està per la labor. Una volta més he descobert racons en mi que ni sabia que tenia. Els músculs no escatimen, quan els busques les cosquerelles. A l´altra vas i tornes, que damunt la culpa és teua. Açò de cuidar-se és un tira i afluixa amb voler i poder.
Remugant i rient-me de mi a parts iguals, llig un acudit que em provoca rialles contingudes -no em permet més, amb el ressentiment dels abdominals fent-me la col-, donat lo còmicament verídic del cas: «- Vinc a inscriure´m al gym. - Propòsit d´any nou? - Sí. - Tenim pla d´un dia, inclou quatre selfies en l´àrea de peses. - Perfecte». Au! Directe a la vergonya aliena... i pròpia. Perquè ací qui no corre vola, i qui no haja tingut mai un giró de peu que mamprenga a fugir. És ridícul, però típic. Sovint passa. Crec que, a banda de la necessitat humana de demostrar i (de)mostrar-se, el que ens xafa els talons i estimula les actituds més contradictòries són les creences interioritzades. Per això decauen fàcilment l´ànim i la motivació precisos per a dur a terme objectius si no tenen fonaments, o no sorgixen del fons de la nostra voluntat.
El que creiem sense voler, boicoteja el que volem sense creure. Isc a estirar les cames i sonen Ramones. Els crits de «hey, ho, anem!» i les guitarres espídiques m´infudixen decisió. Una part de mi -prou punki- em diu que res de fer per fer, que si l´espenta s´exercix en mi que siga determinació meua. L´amor propi, sense ser egoisme, també és atendre´s. Imprescindible practicar-lo per a que el benestar individual i compartit no es rovelle, plantejant-se profunditats que conviuen amb la superficialitat.
Alejandro Sanz ha postejat: «Propòsits d´any nou: 2014 baixar dos quilos. 2015: quatre. 2016: 6. 2017: 8. 2018: lluitar contra els patrons de bellesa imposats per esta societat capitalista materialista i opressora». Vaja! Sí... i també podem promoure el que estimem, en lloc d´atacar el que odiem. Sense pressa, sense pausa. El que pretenem aconseguir cal tanta atenció com el que ens frena. El concepte de meta és tan distint quan canvies competir per disfrutar el camí...
