Abans de Nadal vaig visitar l´exposició del Museu Valencià d´Etnografia de la Diputació de València, dedicada a les fotografies que, fins no fa massa anys, es feien als morts. la mort que hi ha a la Beneficència. A Imatges de la mort, se´ns mostra una col·lecció de menys d´un centenar d´instantànies que en molts casos recullen el rostre i la persona d´un difunt i, entre d´altres, d´alguns albats. Però, res més. Vull dir que durant uns dies a la premsa es va mostrar el disgust d´algun polític per la programació d´aquesta exposició -com si Déu sap quines coses horribles s´anassen a veure allà i quan, per altra banda, no és una mostra pensada per als xiquets- i, en realitat, el que podem veure en aquella sala són fotos que recorden éssers estimats i ja difunts, fixats per a la memòria en aquelles imatges que sovint no busquen cap aparença tètrica sinó, ben al contrari, establir en la ment de qui les veu l´aparença del finat tal com era quan vivia. I això, perquè, entre altres coses, molts d´ells -els més antics, sobretot- no tenien cap altra fotografia. I, en el cas dels xiquets de poca edat que passaven a millor vida -com se sol dir-, perquè ja no en tindrien cap altra més.
He d´assenyalar que la mostra -que m´ha semblant elegant en el seu tractament i en felicite als responsables- ha defugit qualsevol morbositat o truculència. Ben al contrari, es manifesta un respecte absolut per la matèria que tracta i no ha pretés cap efectisme -fàcil d´aconseguir, només reproduint alguna imatge en grans dimensions.
Possiblement ja sóc un home gran i per la meua vinculació al món agrari de la Ribera -on he viscut i visc- no sóc tan modern com les gents de la ciutat que, de fa molt de temps, defugen encarar-se amb la mort tant com poden i saben. La mort és una cosa tan natural que et sorprén, quan la veus de prop. Malauradament, tots l´hem de veure: primer en altres i, després, en nosaltres mateixos. Ara, tot és asèptic: ningú vol veure les morts. No volem. Tanmateix, abans sí que la mort i el soterrament eren un esdeveniment més viscut: en temps pretèrits es feien màscares de cera del difunt -amb el rigor mortis inexcusable- i, després, es feren fotos. Jo mateix conserve imatges del soterrar d´un oncle meu, Josep Soriano, que morí amb 19 anys -tot i que no del seu cadàver. I, en tinc, també de mare xiqueta, amb uns albaets del veïnat, que ja ningú recorda -excepte jo, per aquelles fotografies. En fi: que la mort, com la vida, no podem evitar-la.
