Els fets de 2017 a Catalunya descorren vels i ens enfronten a preguntes que, atordides, jeien en algun racó. Per exemple, quan polítics i formadors d´opinió deïfiquen la legalitat continguda en la Constitució amb el categòric i solemne «la Constitución que nos hemos dado entre todos», la reiteració agita el meu racó de l´atordiment. En Levante-EMV (22-09-2017) vaig argumentar que exigir una resposta sí/no a una pregunta complexa amb el mínim de dues preguntes niuades pot ser trampós. Què dir llavors quan es pregunta per un text de 40 pàgines amb un altíssim nombre d´enunciats?
Saber que la totalitat de l´articulat d´una Constitució es referenda amb un simple sí o no proporciona a polítics i poders fàctics un gran control sobre la redacció final que s´ha de sotmetre a votació, permetent incloure frases de gran repercussió escassament conegudes o enteses pel cos electoral. En el referèndum de 1978 no es votà el que es diu en els 169 articles; fonamentalment es ratificaren la transició a la democràcia i la reconciliació nacional; i no hi havia cap dubte de què (en general sense lectura detallada) el text seria amplament acceptat seguint el consell dels partits que el van pactar. A més, exigir un sí o no a un text tan llarg i complex sostrau llibertat de molts electors: o estan obligats, si finalment voten sí, a validar certs articles que no volen, o han de votar no a la totalitat per no transigir amb un o diversos articles que rebutgen.
Una època de grans tensions, un període amenaçat pel soroll dels sabres i amb el terrorisme d´ETA apuntant a les cúpules militars, equilibris de Suárez i del rei per seduir els poders fàctics franquistes (polític, castrense, eclesiàstic, empresarial) i alhora convèncer els actors emergents i necessaris del moment (antifranquistes i autonomistes bascos i catalans). Aquestes especials circumstàncies es poden usar per justificar el control que van exercir les elits polític-econòmiques sobre el text final, un control que, majoritàriament celebrat, rebé el nom de consens. Mostrar certa comprensió amb aquesta justificació no és incompatible amb analitzar la part d´engany que hi va haver i que prompte va dur cert desencant.
Passats quaranta anys procediria reparar l´engany mitjançant un referèndum minuciós del text constitucional (aprofitant el moment per a una revisió que tantes veus consideren necessària). Mai no passarà alguna cosa així, ni en circumstàncies tenses ni relaxades. Deixen-me, però, imaginar un hipotètic trimestre constitucional en què el text, prèviament preparat pel legislatiu constituent, seria estudiat detalladament en associacions, col·lectius, sindicats, universitats, clubs o famílies. Imagine també programes divulgatius i seccions didàctiques en mitjans de comunicació, esmicolant i desentranyant el significat de l´articulat més críptic. Finalment, el text votat amb un mètode més minuciós: sí/no per cada article. El cos electoral pronunciant-se sobre la lletra menuda del pacte, decidint el detall (després de conèixer-lo bé i comprendre´l) amb el seu vot. Què aquesta visió no és de sentit comú? Aquesta és precisament una de les seues virtuts; i si acaben potser m´entendran
Creu vostè desgavellat l´escenari descrit dalt? Tal vegada atractiu? Es tracta, en qualsevol cas, d´una ficció que les elits beneficiàries de les lleis i els seus agents polítics mai no permetran; les mateixes elits que es reprodueixen serpentejant per la història de la humanitat, embabucant-nos i pactant secretament d´acord amb el que els convé en cada moment; que ignoren, controlen o colpegen els qui gosen desafiar-les; que concedeixen esmenes no essencials mentre no vegen perillar el seu control i privilegis; i que, sovint, ens demanen sentit comú.
