Yo no fui, fue Teté és una vella cançó llatinoamericana, però és també la frase favorita dels encausats pel finançament il·legal del PP valencià, que actuen com aquell xiquet que fa una iseta i per a eludir responsabilitats posa cara de corder degollat, dient: «jo no he sigut» o «jo no en sabia res», i tot seguit culpa a un altre. Hem entrat en eixa fase caòtica que veiem en les pel·lícules sobre naufragis: campe qui puga. Ningú no vol ser cap de turc i, davant el temor a ser empresonat, no queda més recurs que tirar de la manta i fer caure el dòmino de les responsabilitats.

Com són gent de missa i sagristia, me´ls imagine al confessionari protagonitzant aquesta historieta que sembla més una profecia que un vell acudit: «Pare, m´acuse d´haver pecat». «Per omissió o comissió, fill?». «Per comissió, pare, i ben sucosa». I com són pecadors que es confessen dissabte dels pecats comesos eixa setmana, i que tornaran a cometre la setmana que ve, el confessor pregunta: «Com faràs front a la pròxima temptació?». «Caient en ella, pare; si Crist fou crucificat per redimir-nos dels pecats, no seré jo qui faça inútil la seua immolació, no cometent-ne». Així que ja ho saben: si tenen la temptació d´emular El Dioni, roben! Una vegada hagen robat la temptació desapareix. Així deu d´haver anat la cosa: demanant perdó pels pecats del passat, però sense proposar-se no fer-ne de nous en el futur.

Supose que n´estan al cas, d´això de la possible prescripció del delicte electoral per a Francisco Camps. És deplorable que una sentència judicial es resolga per prescripció. Sabíem que la justícia era cega, però resulta que també és coixa; i Justícia tardana no és justícia. Qui inicia un plet espera justícia en un temps raonable, però la justícia camina a espaiet, al ritme de la cançó Despacito. Que un delicte deixe de ser punible pel factor temps, i no per falta de proves, serà legal però és injust. Quan una investigació s´allarga fins prescriure el delicte no podem dir que siga innocent.