L´experiència del modern cooperativisme valencià és apassionant. L´altre dia, Vicent Diego, en la tertúlia organitzada per Demòcrates Valencians, va embadalir els assistents narrant una història que sempre m´ha colpit i que mai no em canse de sentir, com si fóra un conte. És la història d´uns jóvens valencians que, a principis dels setanta, mamprengueren un viatge a Mondragón per a conéixer in situ la colossal experiència cooperativa basca impulsada pel pare Arizmendiarrieta. La curiositat de Josep Maria Soriano Bessó, d´Antoni Ferrer, de Paco Pons i de Vicent Diego els féu empassar-se sis-cents quilòmetres per carreteres endimoniades en un humil Simca 1000. Una curiositat que naixia d´una sensibilitat de servici i d´una consciència de país alimentada al si del moviment apostòlic de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica, dirigit per un altre capellà extraordinari, mossén Josep Alba.

D´aquella llunyana visita nasqueren moltes iniciatives cooperatives. Potser Consum, Caixa Popular i Florida Universitària siguen les més conegudes. Les tres, ben arrelades al compromís social i a la llengua del país. En molts aspectes, exemplars. Per això, ara no puc sinó expressar el meu desconcert davant la decisió de Consum de deixar d´etiquetar els noms dels productes en valencià. La versió oficial adduïx com a causa un argument poc creïble: «Millorar la llegibilitat dels nostres productes». ¡Com si el fet de posar els noms en dos llengües fóra un entrebanc insalvable! Només cal veure la quantitat cada vegada major de productes retolats en diversos idiomes.

Amb el guirigall que s´ha produït en les xarxes socials, sembla que la cooperativa ha anat modificant la resposta adduint que havien rebut queixes de clients de fora de la Comunitat Valenciana per la presència del valencià. També fan menció d´algunes protestes de consumidors catalans que no entenien determinades denominacions valencianes. Al meu parer, fer cas d´estes queixes, tant en un cas com en l´altre, no és un altra cosa que fer el joc a la intolerància dels qui refusen les llengües espanyoles no castellanes (estic segur que no es queixaran mai de l´etiquetatge freqüent en castellà i portugués), o dels qui se´ls cauen els anells per llegir rent en lloc de llevat o creïlla en compte de patata.

La majoria silenciosa dels que comprem en Consum i, fins i tot, aportem els nostres estalvis com a capital social de la cooperativa, ens sentim ben satisfets que Consum faça visible els noms dels productes en valencià.

¿A què respon este canvi de postura? ¿Per què Consum ho ha fet ara i no abans? Sembla inevitable pensar que la cooperativa ha cedit davant del clima d´intolerància que es deriva del conflicte català i ha decidit canviar la seua política d´etiquetatge bilingüe. ¡Fins i tot, quan el 90 % del supermercats estan ubicats en territoris valencianoparlants com la Comunitat Valenciana i Catalunya!

Malament anem amb estes pors. Els qui encara confiem -il·lusament, sens dubte- en l´Espanya plurilingüe, plurinacional, agermanada en un projecte comú, solidari i alhora respectuós de la diferència -principis, per cert, compartits pel cooperativisme- no entenem que Consum siga còmplice de les actituds intolerants d´aquells que no suporten vore en una bossa de verdures la paraula acelgas acompanyada per la paraula bledes en un lloc secundari.

Per cert, la paraula bleda, a més del seu significat substantiu com a verdura, té el valor adjectiu amb un significat de debilitat, de feblesa, «que no té vigor» diu el Diccionari normatiu valencià. Confiem que els responsables de Consum corregisquen i deixen de fer el bleda davant la intolerància.