Sovint expressem repugnància quan ens assabentem que a la Xina encara es consumeix carn de gos. Ho condemnem ferotgement i jo sóc el primer a rebutjar una pràctica com aquella, que em sembla del tot inhumana. El mateix, segurament, es pot dir sobre els gats. No em menjaria mai gos, ni tampoc gat, ni recomanaria a ningú que ho fes. I tampoc ho farien els lectors, malgrat que són conegudes les notícies referides a la ingesta d'aquest tipus d'animals -i d'altres- durant les guerres o en casos realment extrems.
Ara bé: si fem una mica d'història -i confesse que m'ho he trobat per casualitat- i ens mirem un llibre de cuina que va ser famosíssim a la Península Ibèrica i al regne de Nàpols, durant el segle XVI, i que constitueix un model de l'alimentació de les corts mediterrànies, trobarem una dada desconcertant. De fet, al Libre de doctrina per a ben servir, de tallar y de l'art de coch, ço és, de qualsevol manera de potatges y salses, redactat per «lo diligent mestre Robert, coch del sereníssimo senyor don Ferrando, rey de Naples» i imprés a Barcelona, el 1520, trobem la següent recepta, referida al menjar de gat rostit: «Lo gat pendràs e matar l'às, ço és, degollar-lo. E quant sia mort, lleva-li lo cap e guarda que negun no·n menjàs, per la vida, car per ventura tornaria orat. E aprés scorxa'l bé e netament e obre'l e fes-lo bé net. E quant sie net, pren-lo e met-lo dins en un drap de li, que sie net, e soterra'l deval terra, de manera que stiga un jorn e una nit. E aprés trau-lo de allí e met-lo en ast e vaja al foch a coure. E aprés, quant courà, unta'l ab bon all e ol·li, e, quant sia untat, bat-lo bé ab una verga. E açò faràs fins que sia cuyt, untant y batent. E quant sia cuyt, pendràs-lo e tallar l'às axí com si fos un conil. E met-lo en un plat gran e pren de l'all e oli, que sia destemprat ab bon brou, de manera que sia ben clar, e lança'l damunt lo gat. E aprés menja d'ell e veuràs una vianda singular».
El Llibre de coch -com és conegut aquell volum- va ser traduït ràpidament en castellà, i el 1525 eixia de les premses, a Toledo. La recepta es mantenia, amb lleugeríssimes precisions: el gat, «que este gordo»; el cap del gat, «no es para comer, que se dize que comiendo de los sesos, podría perder el seso y juyzio el que la comiere». A la fi, tallat com «conejo o cabrito», «puedes comer d'él, porque es muy buena vianda». Als nobles del XVI, sembla que els agradava.
