Avui fa cent cinquanta anys que va nàixer Pompeu Fabra. La seua personalitat ha quedat per sempre definida com a geni ordenador de la llengua catalana, una condició més convincent com més distant i profunda és la perspectiva des de la qual ens endinsem en l´obra fabriana. Considerada aquesta en la seua dimensió estrictament acadèmica, ens descobreix un dels grans lingüistes europeus del segle XX, alhora que, enfocada amb paràmetres nacionals, ens mostra Fabra entre les fites senyeres de la nació catalana a l´època contemporània. Totes dues magnituds, lingüista i patriota, prou que les va exaltar Joan Fuster i abans havien enlluernat el petit cercle de joves nacionalistes valencians que emergia fa ara cent anys.

Precisament, sobre la influència que Fabra va exercir damunt el valencianisme del seu temps vaig fer públiques unes notes sota el títol Pompeu Fabra, l´autoritat admirada pel valencianisme i en la circumstància commemorativa present he de reivindicar un text centenari fabrià que aviat esdevingué un escrit insígnia en el procés de recuperació de la consciència nacional dels valencians. El text és conegut pels seus mots introductoris: Dèiem una vegada a un escriptor valencià, i va aparèixer a Nostra Parla (1918), l´òrgan de l´entitat que aplegà Bofill i Mates i Pompeu Fabra, així com Almela i Vives, A. Pizcueta o Sánchez Gozalbo, aquests tres signataris de les Normes de Castelló.

Per tal de contextualitzar el text és rellevant el viatge a València que, l´any 1915, feia Pompeu Fabra, acompanyat de mossèn Frederic Clascar -tots dos fundadors de la Secció Filològica, de l´IEC- amb l´objectiu de contribuir a la promoció de la llengua, sobretot mitjançant el foment de la lectura. Degué haver-hi alguna mena de connexió directa entre aquest viatge i els concursos de lectura de la Joventut Valencianista i de la Secció Valenciana de Nostra Parla, coetanis, convé tenir-ho present, de la decisió de l´alcalde de València, Faustí Valentín, d´incloure a totes les escoles del municipi l´ensenyament de la llengua del país, una iniciativa que hom va envejar a la mateixa Barcelona. I a l´hora que Fabra publicava el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica catalana (1918), Carles Salvador llançava la consigna d´adoptar el model de la Protectora de l´Ensenyança Catalana, mentre que el seu amic i també membre de Nostra Parla, Bernat Ortín, publicava la Gramàtica valenciana (1918), un vademècum escolar, producte admirable de la reforma fabriana.

Definitivament, fa cent anys Pompeu Fabra publicava Dèiem una vegada a un escriptor valencià, un article modest per la brevetat -tan sols consta de tres paràgrafs- i exempt de pretensions -ni tan sols portava títol-, però també un model d´eficàcia didàctica i de doctrina catalanista contundent. Reproduït diverses vegades, fou una guia que va orientar pels camins que conduïren feliçment a les Normes de Castelló i que continua activa al si del moviment actual de l´escola valenciana, una garantia de fidelitat i compromís del País Valencià amb el fabrisme.