L´eixida de les aigües del Xúquer pel cano de Guadassuar -una obra d´enginyeria hidràulica del segle XV que es va ampliar al XVII i al XVIII- és un dels llocs que sempre em genera una certa inquietud. Par de l´aigua del riu pare i creador de la Ribera -aquell que l´alimenta i la devasta, quan vol-, passa per sota de la d´un altre riu: el Magre, que, com indica el seu nom, quasi sempre va sec -i més encara en els nostres temps. El cano, quan se´l mira de cara, fa l´efecte d´un monstre subterrani que s´endinsa en el passat i que perboca aigua. I, si bé la seua funció és tan sols benèfica -transportar les aigües del Xúquer a una part del terme d´Algemesí i Alabalat de la Ribera -i, abans, a les poblacions ara desaparegudes de Pardines i Segairent i, més tard, a altres llocs, fins arribar a Sollana-, no és menys cert que, com totes les masses grans d´aigua, té un punt hostil. O, potser, és només la meua imaginació.
Antoni Josep Cavanilles, ja se n´admirava, a les seues Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, publicades a Madrid, per la Imprenta Real, el 1795, i que recullen la descripció més ajustada que posseïm del nostre país a les acaballes del XVIII. Així, aquell erudit explicava que «el canal subterráneo o cano de Algemesí está antes de entrar la rambla en el Xúcar. Viene la acequia del Rey con dirección de sur a norte y, antes de llegar a dicha rambla, baxan las aguas y se esconden por espacio de 150 varas, que es lo de la rambla, para subir luego a igual altura, continuar a descubierto su carrera y fertilizar las huertas de Algemesí». Però Cavanilles, sempre atent a les millores agràries, afegia: «antes había un solo canal de riego, desde la salida del cano; al presente hay dos, uno de los cuales se ha hecho a expensas del Duque de Hijar». I, encara, per la seua dèria botànica, no s´estava de dir que «en los ribazos del cano crece con abundancia el pequeño iris que Linneo llamó Sysirinchium».
El conjunt arquitectònic del cano de Guadassuar, ara com ara, demana una restauració acurada que el pose en valor, coma obra hidràulica que, amb uns orígens medievals, encara segueix conservant la seua funció primigènia i, sobretot, generant una riquesa agrícola important que, si la societat fos una mica més justa, procuraria retornar-li, amb una restauració digna i una conservació emblemàtica per a la Ribera i per als valencians -com ja passa, per cert, en altres llocs pròxims.
