21 de febrero de 2018
21.02.2018
EL DEBATE | CIERRE DE LA CAMPAÑA DE LAS ELECCIONES EN LA UV

Per què estic #AmbTu?

21.02.2018 | 04:15

Em diuen Ivana Frasquet i sóc professora d´Història contemporània. Vaig nàixer a Cullera i tinc 42 anys. Sóc, probablement, la persona més jove que es presenta en una candidatura a aquestes eleccions al Rectorat de la Universitat de València. Això no és cap notícia és, només, una realitat. O potser sí, tenint en compte que des de Pedro Ruiz (qui va ser rector amb 43 anys) la Universitat ha anat envellint –com és natural– però sense donar pas al relleu generacional. Als joves ens ha costat molt arribar, molt. I encara costa.

Sempre he estat una persona inquieta –inconformista diria ma mare, per donar-li un punt de rebel·lia– que ha participat activament allà on ha estat treballant. Per la meua formació acadèmica i personal, pels mestres que vaig tindre i per la conjuntura que em va tocar viure, sempre he pensat que l´educació pública és l´eix fonamental d´una societat lliure i democràtica. Que la igualtat d´oportunitats no naix, es construeix. Que l´ensenyament ha de ser de qualitat, no de caritat.

Des dels meus inicis universitaris com a becària d´investigació (aleshores treballàvem sense contracte ni cap dret laboral associat a ell) he estat implicada en defensar els valors que, pense, hauria de representar la universitat pública. Com a membre de Joves Investigadors (l´associació que acollia al seu si als becaris de les cinc universitats públiques valencianes) i presidenta de la mateixa l´any 2003, vaig defensar la qualitat de la investigació que produïa aquest col·lectiu i la necessitat de ser reconeguts com a professionals mitjançant la conversió de les beques en contractes d´investigació que inclogueren els més elementals drets laborals. En aquells moments, segons els estudis que havíem fet, un 50 % dels articles científics publicats a Espanya estaven signats per un jove investigador amb beca. És probable que, amb les exigències cada vegada més difícils d´acomplir de l´Aneca, actualment aquesta xifra siga inclús superior. Invertir en ciència és invertir en futur i això ha de ser un horitzó a llarg termini, que permeta la incorporació dels joves científics a la universitat.

Aconseguits els contractes per dignificar la relació laboral del personal investigador en formació, pareixia que tot anava bé. Aleshores va esclatar la bombolla amb el R. D. 14/2012 i començaren a vindre les retallades, l´augment de les taxes per a l´estudiantat i les conseqüències que això tenia per a les seues famílies –qui no ha tingut un estudiant al llarg d´aquests anys que ha abandonat els estudis per motius econòmics– la incertesa del futur dels contractats laborals, la reestructuració dels estudis a cost zero i moltes altres qüestions que atacaven directament al cor de la universitat pública.

No em podia imaginar que les societats contemporànies del segle XXI malbarataren d´eixa manera el valor més essencial de l´educació instal·lat pels revolucionaris des del segle XVIII: la universalitat. Perdonen la deformació professional. En aquells moments jo era ajudant doctora al Departament d´Història contemporània de la UV i amb alguns companys i companyes vam constituir la Plataforma del Professorat Ajudant i Ajudant Doctor (Paiad) per lluitar contra la precarització a la qual la universitat es veia abocada amb l´aplicació estricta de les lleis estatals i autonòmiques en matèria de retallades. Els joves ajudants doctors que havien arribat amb moltes dificultats a incorporar-se a la carrera docent i investigadora eren la baula més feble de la cadena i com a tal van patir les pitjors conseqüències. Alguns d´ells, dels qui van fundar la plataforma, encara esperen la seua promoció amb un contracte interí, pares i mares de família, amb més de quaranta anys. Ací tenen vostès la raó del perquè ens hem envellit. Ens hem paralitzat i ens ha faltat també solidaritat institucional.

Jo no espere de la Universitat remeis miraculosos ni fórmules màgiques que resolguen els problemes d´avui per a demà. El que espere es compromís de futur, ganes de fer que les coses funcionen, voluntat política per construir una universitat més democràtica, més lliure i més universal. I per aquestes raons és per les que acompanye a Maria Antonia Garcia Benau en el seu projecte de ser rectora de la Universitat de València. Rebel com sóc, no puc quedar-me mirant un horitzó que cada vegada s´allunya més. Si volem una universitat pública i de qualitat, hem d´actuar ja. Per això estic #AmbTu.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine