03 de marzo de 2018
03.03.2018

Surrealistes a la presó

03.03.2018 | 00:21
Surrealistes a la presó

Quaranta anys després de l´aprovació de la Constitució de 1978 sembla ser que el problema no és únicament l´obstinació d´actualitzar-la, sinó els preocupants símptomes d´involució política del règim si tenim en compte els últims esdeveniments que afecten greument la llibertat d´expressió. Hi ha una dèria políticament correcta que afecta diferents estaments de l´Estat i una part de l´opinió pública que necessàriament ha de posar en estat d´alerta la ciutadania més liberal perquè qüestiona un dels fonaments més sensibles de la democràcia com és la llibertat d´expressió, sobretot en el món de la cultura i la creació.

Columnistes de periòdics de referència mundial, com és el cas de Raphael Mider del New York Times, han criticat durament esta conjuntura política espanyola que de manera directa el govern de la dreta de Mariano Rajoy ha propiciat, no cal dir-ho, sobretot a partir de l´aprovació de la coneguda com llei mordassa ara fa tres anys. També l´últim informe d´Amnistia Internacional ha sigut molt explícit al respecte i ha denunciat esta onada censora de la llibertat d´expressió de l´Espanya del Partit Popular.

Tornem a l´Espanya de Franco? És una mica exagerat, ausades, però allò que tothom ha de tindre ben clar és que d´aquelles aigües estos fangs. Dura lex, sed lex, la llei és dura però és la llei. Certament, però la contundència en la seua aplicació també sembla ser diferent segons els casos i, malgrat la presumpta independència dels jutges, hi ha determinades decisions que són qüestionables fins i tot pel mateix estament judicial.
La política també pot empastifar directament o indirectament este important poder de l´Estat i, de qualsevol manera, l´autoritarisme genera autoritarisme, vinga d´on vinga. Esta és la realitat. Bona prova ha sigut la patètica censura de l´obra de Santiago Sierra Presos políticos en la España contemporánea en la fira d´art Arco de Madrid. Si no deixem que la creació expresse lliurement la seua opinió o el seu punt de vista sobre determinats conflictes polítics o socials, estem perduts.

I el cas és que està demostrat que la censura és ineficaç i l´única cosa que genera és més atenció pública envers allò que pretén censurar. Prohibir esta exposició fotogràfica no ha fet més que generar un gran ressò nacional i fins i tot internacional i captar l´interés per esta creació de milers i milers de ciutadans que en condicions normals haguera pogut passar sense pena ni glòria. La suspensió cautelar de la publicació del llibre Fariña del periodista Nacho Carretero ha incrementat les vendes i fins i tot Antena 3 estrenarà una sèrie basada en el llibre. Sagnant és el cas del raper Valtonyc condemnat a tres anys i mig de presó pel Tribunal Suprem. I caldria afegir una llista de casos que s´han multiplicat els últims anys.

És evident que l´insult o l´ofensa personal o les humiliacions han d´estar penalitzades, clar que sí, però la crítica o la paròdia dels poders públics o les persones amb responsabilitats públiques —sobretot en el món de la creació i la sàtira humorística— ha d´estar protegida en condicions raonables per la llibertat d´expressió. Ací al País Valencià també hem patit situacions paregudes amb la censura a Pep Gimeno el Botifarra per part de determinats polítics del Partit Popular.

Paradoxalment, a l´altra banda tenim la sagnia constant de casos de corrupció o la llarga estança a Suïssa del senyor Urdangarin, que espera la confirmació del Tribunal Suprem per a complir els sis anys de presó a què ha sigut condemnat. Coses dels tribunals i les tramitacions judicials. Esment a banda mereix el rebombori que ha causat la cantant/patriota Marta Sánchez, amb domicili fiscal a Miami per a no pagar impostos, que s´ha dignat a posar una emotiva lletra a l´himne espanyol que ha deixat bocabadat tothom.

Si els surrealistes de principi del segle XX alçaren el cap anirien tots a la presó, sens dubte. Aquells que ara s´exhibeixen als grans museus internacionals i formen part de l´estatus del món de l´art i la literatura i són la gran referència de la cultura moderna van fer de la provocació la seua gran arma de combat pública. Aquells que deien que l´acte surrealista més pur era baixar al carrer amb una pistola i disparar als vianants a l´atzar. S´imaginen vostés a André Breton, Luis Buñuel o Salvador Dalí, entre molts altres, condemnats a presó a l´Espanya actual?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook