Molt recentment, publica Levante-EMV una proclama d'intencions sobre les properes eleccions al Rectorat de la Universitat de València. La signen tres eminents companys. I dic eminents perquè realment ho són: tenen una qualitat acadèmica i personal superba, fora de tot dubte,bastant més enllà de la vàcua expressió de reconegut prestigi. En particular, un d'ells va tenir la gran amabilitat d'admetre'm en unes classes de Màster, quan gaudia d'un any sabàtic a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, i va il·luminar el meu esquàlid coneixement en la matèria. Fan ús de la seua llibertat i, per descomptat, el seu criteri és d'allò que es diria "plenament format". Tanmateix hi ha alguna de les seues formulacions que trobe acceptable sols en part.

S'ha de reconéixer que els arguments basats en la competència administrativa, la dedicació a la nostra Institució, i la formació acadèmica de la persona que ells suporten estan acreditades i constitueixen un bagatge irreprensible assolit després d'anys de gestió universitària. Però que d'ací derive que qui no tinga tal grau d'aquells mèrits no puga optar a governar és un missatge poc congruent. Amb aqueix tipus de criteri no caldria gairebé fer eleccions, ja que el simple còmput de càrrecs pretèrits o vigents faria la funció de baremar els contendents, com si anaren a ocupar una plaça. Sota el meu criteri, la universitat mimetitza de vegades conductes que solen vore's poc acceptables en l'àmbit de la política general.

Després d'exposar els arguments sobre la preparació agresolada durant anys, els autors introdueixen un tema, a mode de cloenda, i per si l'anterior no bastara, que és el gènere. Es diu que la condició femenina és un valor per se que hauria de conduir indefectiblement a l'elecció i, així poder trencar el designat com a sostre de cristall. Potser que ben després de 500 anys ja seria hora, però es veu que l'any 2010 no era encara hora, segons els components de la candidatura que llavors s'oposà triomfalment a la Dra García Benau. Qüestió de subtileses temporals!

Durant els anys servits a la Universitat he gaudit de ser governat per directores de departament, deganes, secretàries, coordinadores, o caps de servei, de manera generalitzada amb competència, flexibilitat, diàleg i eficàcia. M'he trobat a gust i, per descomptat que cap obstacle hauria d'existir per a que elles assoliren el cim que implica el rectorat. Nogensmenys, també un candidat masculí podria, en igualtat, fer-ho. Igualtat no és merament que tothom puga omplir papers o disposar d'uns mitjans de manera equitativa. És un pas més. És que cap persona puga atribuir-se una preferència que sorgeixa del seu gènere o altres condicions biològiques. Defugir açò contrasta amb la cerca de la veritat i la justícia que la societat espera de la universitat.

Tinc moltes companyes dones, que estan per damunt de mi en coneixements científics i en dedicació als estudiants. Mai he vist en elles voler ostentar cap recompensa en forma de posicions de govern, ni de brillantor en càrrecs. Tinc filles que han lluitat per aconseguir treballs dignes en franca competència, i mai han volgut aprofitar la seua condició, igual que tampoc han renunciat als seus drets. Ma mare va assolir una professió universitària en època convulsa i deficient, i dins un ambient sèriament masclista. Conec a dones que forment part de l'equip rectoral del Dr Martínez i, per elles, em pregunte si estaria bé que arribaren on s'ho proposen, dins una candidatura que algú interessadament qualifica de masculina. En altres paraules: si a tots ens sembla bé que els equips rectorals siguen paritaris, no seria un despropòsit inclinar la balança per qui ostenta la màxima responsabilitat? No seria la paritat uns espècie de maquillatge?

Esperem que el proper dimarts dia 6, la comunitat universitària valenciana decideixa amb la major llibertat i encerte la millor persona per dur endavant la nostra Nau.

Salvador Máñez és Professor de Farmacologia i membre del Claustre de la Universitat de València