El Llibre de memòries de la ciutat de València conté una de les pàgines més morboses que he llegit mai: el cas del «monstre» Maria. Sempre que me'l trobe, m'impacta: «A 5 del mes de octubre dit any [1577] portaren a la present ciutat de València un mònstruo de gran maravella, lo qual era una fadrina nomenada Maria, natural de terra de Balbastro, regne de Aragó, de edat de catorce o 15 anys, la qual no tenia en tota sa persona pèl ni cabell algú, ni jamés lo havia tengut. Tenia en les mans dos dits en cada una tan solament, molt desproporcionats y molt grosos, y lo hu més llarch que l'altre, ab sa ungla en cada hu de aquells. La natura femenil tenia enmich del ventre, molt mal composta. Tenia lo ses un poc més avall, de tal manera que per la part anterior se veya e per la part posterior no·s podia veure en manera alguna. Y, de aquells llochs de hon li havien de nàxer les cuixes, sols tenia com a dos dits molt grans, algun tant voltats en arrere, ab ses ungles, semblants als que tenia en les mans. Tenia lo melich en son lloch natural. Y fora de estes deformitats, en lo demés de sa persona, ço és, lo cap, cara, coll, brasos, coll y ventre, estava molt ben proporcionada, salvo que tenia la cara algun tant diminutiva. Parlava clar, sinó en aquelles paraules que la falta de no tenir dents la podia destorbar al pronunciar, perquè ni dent ni quijal algun no tenia en sa boca, ni jamés los havia tengut. Tenia bon enteniment y era molt bona christiana: sen[y]ava's y deya oracions y estava molt contenta de veure's de aquella manera, puix Déu era estat servit de crear-la així. Caminava, per lo aposento hon estava, posant les mans en terra refermades y mudant lo cos a salts. Pujava sobre un llit y baxava ab tal indústria que per escrits no es pot donar a entendre; y així mateix, pujava y devallava una es[c]ala».
La citació tan detallada no té preu. I l'autor encara afegeix que «era filla de pares molt ben formats y per lo semblant tenia germans molt sans y bons» i que no hi havia antecedents familiars. Remata, dient: «Yo la viu diverses vegades y parlí y li viu fer tot lo sobredit».
L'expectació que generà aquella criatura es va traduir en un negoci: la tenien «en lo hostal del Gamell» i sabem que «lo pare de aquella guanyà molts dinés amostrant-la». Cada dia "ab atambor cridaven la gent per a veure-la». El virrei Vespasià Gonzaga la va fer retratar a un pintor i l'autor del Llibre de memòries provà -sense massa fortuna- a reproduir-ne la pintura.
