Si passa inadvertit el pròxim 17 de març —40 aniversari del reial decret que restableix l´autogovern del País Valencià— serà perquè el temps ha fet el seu treball sense mirament i ha guanyat l´estratègia del silenci en la lluita entre la memòria i l´oblit. Abans que algun lector alce la mà per a preguntar per què exorcitze de l´oblit aquest decret, diré que és la millor cirereta per al pastís d´un aniversari que serveix per a recordar. Recordar per a què? Per a no oblidar, perquè «som allò que recordem», com deia Norberto Bobbio, i és un acte de justícia amb la gent d´una època que ja no sentim com a nostra. I com que aquest país té una memòria que no supera els tres telediaris, recordar és imprescindible, ja que un poble sense memòria està condemnat a perdre la identitat. Ho advertia García Márquez recalcant que la vida no és allò que hem viscut, sinó allò que podem recordar i contar. Recordem, doncs; que els oblits no són mai innocents. Recordem, ni que siga per practicar l´exercici legítim de la nostàlgia.
Recordem que el nostre nom oficial era País Valencià, un insult segons el Ferran Adrià del balafiament (no dic el seu nom perquè dóna mala sort). Recordem que el primer president del Consell fou Josep Lluís Albinyana, a qui pertoca el mèrit de recuperar l´autogovern i la dignitat de dimitir quan Fernando Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) ens neguen l´accés a l´autonomia per la via de les nacionalitats històriques. Recordem aquells que incompliren l´esmentat decret animant un front anti-Consell de les tres diputacions i boicotejant les transferències. Recordem el tuacte dels símbols que, en termes futbolers, fou un autogol de l´esquerra més que un gol de la dreta. I d´aquelles noces, aquest bescuit de comunitat. Tant és si la dreta jugà brut i l´esquerra jugà net, perquè si aquesta «jugà com mai va perdre com sempre», i en la política i en el futbol l´únic que importa és el resultat. La lliçó és clara: qui no marca el gol quan pot, no sempre té una segona oportunitat.
