Si la indignació dels jubilats poguera mesurar-se amb un termòmetre, diria que el mercuri s´ha disparat i la febreta ha esdevingut febrada. La indignació ha despertat l´habitual ensopiment d´un col·lectiu acostumat a sentir discursos veladament condescendents. Fins que ha dit prou i ha decidit gestionar la ràbia promovent mobilitzacions com les d´aquests dies, que si no queden en un simple desfogament, li guanyaran el torcebraç al govern; em jugue un tramús, què dic ara!, llegir les frases més jocoses de Rajoy sense baquejar-me de riure, com ara, «haré todo lo posible e incluso lo imposible, si también lo imposible es possible» per satisfer les demandes dels jubilats.

Benvolgut, o no, president: «Demanem l´impossible» era la consigna que els jubilats d´avui cridàvem en maig del 68. Però ara som més de Sherlock Holmes: «Descartat l´impossible, el que queda... té que ser la veritat». I la veritat és que hem cotitzat per a tindre pensions dignes. Volem viure la jubilació sense eixe futur inquietant que el govern i els poders econòmics busquen interessadament inculcar. Volem garantir les pensions actuals i futures; perquè mentres vostè, president, pensa només en les pròximes eleccions, els jubilats pensem també en les pròximes generacions.

Tinc una especial mania als polítics que pensen en clau electoral quan parlen de la gent gran. Som jubilats, però no imbècils. Volem sumar anys a la vida, però sobretot volem donar vida als anys. Sentir-nos persones estimades, jugar al burro amb les veïnes o al dominó al casinet. Complir els noranta repicats. I de tant en tant viatjar amb l´Imserso, abandonar les verdures sense sal, cometre pecat de gola a un bufet lliure i, ja en l´habitació, llançar el caminador pel balcó, gaudir d´una abraçada tendra i, després de brindar —si cal— amb Viagra o Flibanserin, al llit al primer crit! A què ve, doncs, el discurs de la por? Que vindrà el llop i et menjarà la pensió. Però si vivim ja entre llops. Vostès, senyors del govern, són els llops!