F ins ara mateix, no ens consta que ens haja pervingut cap sermó del capellà de la ciutat i cronista, Pere Antoni Beuter. Sabem, però, que ho feia; i davant d'un públic distingit i tot, en grans celebracions, com ara la festa del tercer centenari de la Conquesta de València, on el Libre de memòries de la ciutat ens diu que «predicà lo reverent mestre Pere Antoni Beuter, mestre en Sacra Teulogia. En lo dit sermó dix los que primer poblaren la insigne ciutat de València y aprés dix tota la història de la conquista de València; en la qual missa y sermó fon convidat lo excel·lentíssimo senyor don Ferrando de Aragó, duch de Calàbria, lochtinent y capità general en la present ciutat y regne de València y molts nobles y cavallers». L'homilia -si va explicar tot el que reporta el memorialista- degué ser llarguíssima.

Ara bé, en algun lloc de les seues obres historiogràfic li podem detectar el to sermonador. Per excemple, quan a la Segunda parte de la Corónica General de España (València, 1551), en parlar-nos de les infidelitats del rei Pere el Catòlic a la seua «santa» esposa Maria Montpeller -pares de Jaume I-, no s'està de donar alguns consells a les dones casades, a qui recomana Beuter pregar a Déu davant la infidelitat dels seus esposos , amb aquestes paraules: «Aquí quiero un poco platicar con las mal casadas, que con su poco soffrimiento y sentimientos desconcertados, por cada dislate que sus maridos hazen, hechan a perder a si mismas y sus casas y bienes, contando sus fatigas a quantos conoscen y no conoscen, descubriendo sus secretos a quien no les remediará y es cierto que las han de tener por mugeres de baja suerte. ¡Quánto mejor fue el suffrimiento de la santa reyna y su hazer de oraciones, encomendando a Dios con lágrimas aquel negocio, y cómo que truxo Dios a buen fin su paciencia y le bolvió las lágrimas en alegría y descanso perpetuo, como veremos!»

La manera de tractar el gènere femení -recomanant la discreció, el patiment, la submissió respecte a l'espòs- no pot ser més eloqüent de quines eren les pautes que recomanava l'església a les dones. Fins i tot, en tractar-se d'una dona pertanyent a l'estament més alt de la societat medieval i del temps de Beuter, s'imposava l'oració i la pregària davant el «dislate» del marit. I això ho recomanava a una figura també literària de la seua època -la de les malcasades, que devien de ser-ne moltes, entre la noblesa, on no solia efectuar-se el matrimoni per amor, sinó per conveniències polítiques, socials i econòmiques.