El procés català no ha deixat indiferent ningú. Les accions del moviment independentista han superat totes les normes establides per l´estat de dret espanyol. L´incompliment de la llei, és clar, que no afavorix la convivència pacífica. No obstant això, després de mesos d´un conflicte que té els orígens en temps anteriors, és moment de preguntar-se si la resolució judicial del problema, basada en órdens de presó preventiva incondicional que no cessen, està vertaderament resolent eixa problemàtica. Toca fer una reflexió al voltant de l´eficàcia del sistema judicial i pensar si realment la ciutadania percep que l´administració judicial tracta per igual totes les causes i persones.

La justícia en els últims anys ha avançat molt. La corrupció dels polítics, empresaris i persones públiques s´ha perseguit. Així i tot, hi ha processos que s´han eternitzat inexplicablement sense que s´hi prengueren mides provisionals. El cas del president de la diputació de Castelló Fabra o el de l´ERO d´Andalusia en són bons exemples. Els jutges, doncs, en alguns expedients s´ha oblidat que un procés extremadament llarg perd part de l´eficàcia. Mentrimentres eixe sentiment es generalitza entre la població, s´ha comprovat que tot el relatiu al procés català ha rebut un tractament diferent. La rapidesa de les actuacions ha estat sorprenent. L´interrogant sorgix quan es pensa que altres conflictes entre el poder polític, o entre la ciutadania i la justícia, es resolen d´una forma distinta. Aleshores la gent es pregunta com és possible eixa actitud tan decisiva en uns casos. No és l´espai d´un article el lloc més adient per a llançar hipòtesis (i menys en estos temps en els quals hi ha episodis públics d´atac a la llibertat d´expressió), però almenys si és lloc per a fer-ne una crida perquè la població reaccione.

La segona reflexió, relacionada amb la justícia i el conflicte català, és la igualtat de tractament entre les persones encausades i les causes. Si per alguna cosa s´ha caracteritzat el sistema judicial, és per aplicar-hi de manera estricta i severa mides provisionals de presó. En tan sols 5 mesos, des de l´1 d´octubre, la justícia ha tingut clara la necessitat incondicional de presó. No és moment de dir si eixa mida és justa o no, ja que cal respectar les decisions judicials. Tanmateix no quadra que altres personalitats públiques, després d´anys i de sentència en primera instància, no hagen passat provisionalment per les instal·lacions penitenciàries. A ningú se li escapa el cas del senyor Urdangarín. Un estafador reconegut per la justícia, d´eixos que han furtat diners públics. Ell no té dret a estar empresonat i a més pot residir en l´estranger mentrimentres espera la sentència del Tribunal Suprem. Resulta molt difícil d´entendre la situació. Novament, amb eixa actitud, sorgix el dubte si hi ha una o diverses justícies.

En definitiva, la justícia mereix tot el respecte i independència. L´incompliment de la llei que haja creat el procés català s´ha de jutjar. No obstant això, l´aplicació judicial no sols ha d´estar igualitària en tots els aspectes sinó paréixer-ho. S´ha de tindre en compte que, si una persona política va a la presó per ser-ho, no es pot qualificar de delinqüent sinó que mereix un altre apel·latiu. A més, no s´ha d´oblidar que un conflicte que separa a la mitat de la societat catalana mai es podrà solucionar totalment en el camp judicial. Mentre eixa idea no s´entenga, el 50% de la població catalana, a través dels seus representants polítics, continuarà en presó preventiva. Una solució gens saludable per a qualsevol sistema democràtic. Així que algun dia caldrà solucionar-ho en el marc que li pertoca: la política.