La crisi oberta aram de la qüestió catalana ha fet evident la feblesa de la democràcia creada el 1978, data de la constitució vigent, una constitució que sovint diuen que «la votarem totes i totes», quan un partit de la dreta vota en contra i un sector d'esquerra ens abstinguérem. El fet és que la celebració d'un referèndum il·legal, i la declaració de secessió, òbviament sense efectes i per tant simbòlica, s'ha traduït en la renúncia a raonar, entenent per raonar buscar causes, conéixer el problema,i arbitrar solucions.

Molta gent s'ha deixat portar per refermar-se en l'integrisme espanyolista, en tant que els partidaris de la secessió, en situen en una posició de resistència, ajornant les seues pretensions donada la repressió que estan sofrint. El problema no sembla que va resoldre's, almenys a curt termini, tant des del punt de mira dels agents polític ni en la consciència de la gent. Hi ha doncs un sentiment d'identitat majoritari que domina a Espanya: sols pot haver-hi una nació, Espanya, i cap altra possibilitat. No és això altre nacionalisme?

Davant una estratègia, la secessionista, que podem no compatir, es justifica l'ús de la forca de l'Estat, com fou la violència contra accions pacífiques, encara que siguen il·legals. L'aparell actua com repressor, i no com estat de dret. La resposta a un conflicte sobre l'identitat és el codi penal, fent d'ell un ús o una interpretació punitiva en excés. La sintonia dels tribunals amb el govern central resulta a parer meu una anormalitat. Com ja advertia aquell poema de Bertrol Brecht, s'enceta la repressió amb uns pocs i s'acaba practicant-la contra tota dissidència. Tot això, té prou a veure amb la deriva autoritària que ja hem vist en alguns casos: cantants, còmics... Em sorprén veure com persones que en molts temes actuen de forma raonable, quan toquem la qüestió catalana no hi ha forma de raonar.

En aquesta situació, però, cada vegada es veu més complicat recuperar la capacitat de raonar al voltant de les qüestions territorials, i més ara aram dels fets que van succeint a Catalunya. Recentment el expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, a les pàgines de Levante-EMV ens invitava a abordar la reforma de la constitució des d'una perspectiva federal. Certament, com insistia el professor Ferran Requejo, el debat normatiu a les democràcies amb qüestions identitàries pendents, és com establir una acomodació política i constitucional de les minories permanents de caràcter nacional i cultural. Doncs bé, com va haver-hi una acomodació normal quan es tanquen totes les portes al diàleg, aplicant-ne allò del «toma palo y ponte tieso»?