05 de abril de 2018
05.04.2018

Voluntat política i defensa del patrimoni

04.04.2018 | 21:28
Voluntat política i defensa del patrimoni

Molt sovint a aquest país nostre, no ens ha quedat altre remei que aprendre a conviure amb el plany per la pèrdua. Contràriament al que ens han fet creure, potser no es tracta d´un gust estètic per la malenconia, ni cap inclinació genuïna del caràcter  valencià. Es diria que té més a veure amb el tarannà benevolent de qui no acaba de creure que les coses, si es deixen anar, de vegades poden anar a pitjor.

A la ciutat de València; a la Comunitat sencera; a Alacant de forma continuada; als nostres pobles; a Castelló; al llarg dels anys hem anat perdent una part important del nostre patrimoni, del mapa de la memòria de pobles i ciutats.

Dos casos sacsegen insistentment des de les pàgines dels diaris i a les converses habituals des fa ja mesos, dos casos diferents i similars alhora, que per moments sembla que perden actualitat i de sobte reapareixen: l´antic Cinema Metropol, al carrer de l´eixample Hernán Cortés 9, i el Teatre Escalante, al carrer de Landerer, 5, en ple cor de Ciutat Vella.

Independentment del valor que els arquitectes designats per l´Ajuntament en un cas, o els tècnics de la Diputació en altre, hagen atribuït als dos immobles; independentment de declaracions, potser precipitades, el que és ben cert és que tant el Metropol, com el futur de la sala Escalante han aconseguit mobilitzar una ciutat que semblava adormida, anestesiada.

Les reaccions per l´imminent enderrocament del Metropol han aglutinat a una desena de col·lectius socials, experts i acadèmics i unes 6.000 persones –de moment– que han signat un manifest en el qual sol·liciten una protecció especial per l´edifici. Projectat a finals del segle XIX i erigit formant una unitat constructiva juntament amb el número 7, aquest si protegit, del mateix carrer, va obrir al públic com a cinema al 1934, amb disseny d´un dels arquitectes clau en l´història recent de València, Javier Goerlich, i compta amb elements racionalistes i deco. Aquesta sala va acollir centenars de milers d'espectadors durant els prop de setanta anys que va donar servei al públic valencià.

D´altra banda el Centre Teatral Escalante, ubicat en un palau renaixentista i gestionat per la Diputació de València, durant 31 anys va albergar més de cinc mil representacions i vora dos milions d´espectadors, i molts més si comptàrem des que va nàixer com sala teatral allà per 1919. Per les seues sessions escolars han passat centenars de milers de xiquets i xiquetes de tota la Comunitat Valenciana, que han aprés a estimar el teatre, així com els joves actors i actrius que s´han format a la seua escola. Tancat per «deficiències estructurals», des d´octubre de 2016 i encara sense ubicació definitiva, va per les 9.300 signatures demanant la seua continuïtat, recuperació i catalogació com a BIC.

No hi ha cap dubte que, ambdós espais posseeixen importància i marcada significació social, formen part de la memòria de diverses generacions de valencianes i valencians amants de la cultura i les arts. A força d´existir, el Metropol i l´Escalante han crescut amb nosaltres, son part del nostre imaginari emocional i cultural, han contribuït a nodrir un paisatge compartit. Un paisatge fet també d´itineraris, de vivències, d´evocacions... tal com correspon a les ciutats amb història i als pobles amb memòria, perquè un poble sense memòria és un poble sense identitat.

La legislació vigent contempla instruments per a intervenir en defensa del patrimoni oblidat i amenaçat, i fins i tot possibilitar els acords amb els propietaris per tal de fer compatible aquesta protecció amb els seus drets particulars.

Tenim també les anomenades institucions consultives de la Generalitat, com ara el Consell Valencià de Cultura, la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carles o les mateixes universitats de la Comunitat Valenciana, entre altres, que poden i deuen fer una funció no tan sols consultiva sinó també proactiva en la defensa del patrimoni. I tenim l´exemple ben recent que la mobilització ciutadana i la reacció de les institucions consultives acaba per donar fruits, com esperem comprovar amb la llargament sol·licitada i necessària protecció de les casones medievals del carrer dels Eixarchs, al barri del Mercat de València.

Cal per tant, que la demanda ciutadana siga escoltada, que les institucions amb competència en protecció del patrimoni facen la seua tasca cautelar i que les autoritats prenguen decisions que han de ser polítiques, perquè polítiques seran les responsabilitats per acció o omissió. Enfront d´una concepció de l´espai urbà cada vegada més uniforme, conquistat per franquícies i al servei d´un turisme massificat i orientat a l´oci, cal defensar ciutats habitades i habitables, ben arrelades i amb propostes que generen un teixit cultural fèrtil. Ciutats amb referents, identitat i vida pròpia.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook