Ahir, els alumnes de l´institut Berenguer Dalmau de Catarroja -en una xerrada-taller a la qual hem acudit alguns professionals de la ràdio i la publicitat- ens preguntaren, entre d´altres coses, si pensem que és possible que, algun dia, els aparells d´última tecnologia substituïsquen definitivament als qui ens dediquem a comunicar als mitjans. Tot i que la qüestió provocà reaccions diverses -com el somriure nerviós-, no està cap bogeria. A la ment em vingué el futur distòpic de realitat virtual imperant que s´escenifica en la nova pel·lícula de Spielberg, Ready Player One. També he recordat el vídeo-clip de Justin Timberlake (Filthy) d´argument a lo Yo robot d´Isaac Asimov, on un androide actua en el lloc del cantant -ordenant-li els passos mitjançant un sofisticat control remot- i acaba muntant un show tremend.
Estos exemples de música i cine paren pessimistes, però podrien materialitzar-se. Val. Això no m´agradaria gens. Encara crec en que ser humà significa tindre ànima, i per tant un transfons més significatiu -i, potser, no tant mesurable- ha de prevaldre per damunt de qualsevol interès comercial. Hauria de fer-ho. Estarem acabats, si no ho fa. Una volta vaig llegir: «promou aquell que estimes, en lloc d´atacar el que odies». No es tracta de passar del que no ens convinga, sinó de posar l´energia primordialment en el que no siga destructiu, encara que això de vegades implique travessar les tempestes de sols i ombres.
Les debilitats resulten ser grans amigues, si més no, malgrat que mai no voldríem haver-les convidat a la festa. «Me siento frágil delante de ustedes, pero me subo al escenario y me desnudo el alma...» Amb eixes paraules començà Pastora Soler el seu concert, passat divendres al Palau de les Arts. Ha arribat La calma, per a ella. Un disc que inclou també La tormenta, i que cantat en directe aborrona increïblement. En alguna ocasió ha comentat que, quan parà de cantar fa uns quatre anys a causa del pànic escènic que patia, se n´adonà que podia viure feliç sense entonar mai més, que la seua identitat no la conformava només així. Es detingué, respirà, i quan reconegué el bloqueig i el deixà ser, pogué continuar i permetre´s viure altres coses, també.
Ara, en xafar l'escenari, la fortalesa li brolla a cabassos. És dolçor i potència en total equilibri, desprén llum. Aplega, totalment. Abraçant les emocions, emetent-les amb mestressa. Amb intuïció ben atesa, resiliència, sensibilitat. Valors que no es poden encapsar. No m´imagine sintonitzant vertaderament amb res que «parle» com si fóra un GPS. Parar el motoret. Sentir. Encara sent brutals, no som màquines... ni ens cal, ser-ho.
